Documentada per Eugènia Argimon.

1929
Daniel Argimon neix a Sarrià (Barcelona) el 20 de juny. És el segon dels tres fills de Salvador Argimon i Maria Granell.
L'avi matern d'Argimon regentava una editorial de gravats dedicada fonamentalment a la reproducció de temes religiosos (estampes devotes, recordatoris, exèquies funeràries, estampes Primera Comunió)...
El pare treballarà com a agent de duanes, amb oficina pròpia, fins a la guerra civil.

1934-35
Inicia els seus primers estudis al Parvulari Seglar Mixt "Institut Tècnic Eulàlia" de Barcelona, on romandrà fins a 1'inici de la guerra civil.

1936
Amb 1'inici de la guerra, la família d'Argimon fuig de Barcelona i es trasllada al poble proper d'Arenys de Munt, on passaran tota la guerra.

1939
Acabada la guerra la família torna a Barcelona.
L'agència de duanes del pare és incautada, i inicia un negoci de joguines, especialitzant-se en trens elèctrics.
Daniel Argimon, novament a Barcelona, prossegueix els seus estudis en una acadèmia del carrer Bruch.

1940
Daniel Argimon continua els estudis al Col.legi dels Pares Escolapis del carrer Diputació.

1941
Comença els estudis de batxillerat com a alumne intern al Col.legi dels Maristes de Mataró, on romandrà intern quatre anys. En una entrevista Daniel Argimon ens explica els seus records d'aquests anys: Estudié bachillerato con los Maristas de Mataró... Guardo pésimos recuerdos de mi estancia en el colegio interno... Estudiaban allí Leopoldo Pomés y Oriol y Xavier Regás. Fíjate, no recuerdo ninguna clase de matemáticas o física o cualquier asignatura..., sólo recuerdo algunas clases de religión, el machaqueo negativo a base de sermones, pláticas y el miedo que te infundían en el colegio a fuerza de hablarte y amenazarte con demonios, infiernos, castigos... algo horroroso. Realmente, te creaban una serie de temores absurdos, difíciles de superar, y aunque luego los superé con la edad, como todos, era una educación terrible... (1)
(1) MOIX, Anna María: 24 horas de Daniel Argimon, Tele-Express, Barcelona, 6 març 1973

1945
Deixa l´intemat i torna a Barcelona. Cursa el cinquè de batxillerat al Col.legi dels Maristes del Passeig de Sant Joan.
Aquests anys comença a pintar els primers dibuixos.

1946
Estudia darrer curs de batxillerat a 1'Acadèmia Condal de Barcelona.
Amb la família passa els estius a Teià, on pintarà diversos paisatges del natural.

1947
Comença estudis de perit elèctric a l`Escola Industrial de Terrassa.

1949
Continua els seus estudis de peritatge elèctric.
Decideix dedicar-se a la pintura i es matricula a 1'Escola Massana, on assisteix fins l`any 54 a classes noctumes de dibuix i pintura com alumne lliure.

1950-51
Fa el Servei Militar a les milícies universitàries a Castillejos.

1952
Argimon abandona definitivament els estudis de peritatge i s´incorpora a treballar en el taller de l´editorial del seu avi, Marcel.lí Granell. Al taller s´encarrega de la secció tècnica, realitzant l´elecció de papers, les seleccions de color en litografies...

1955
El 25 de maig d'aquest any Daniel Argimon es casa amb Pepita Maza i Meneses, graduada en Magisteri que malgrat no estar directament relacionada amb el món de la pintura i 1'art en general, sempre 1'encoratjarà i li donarà suport per continuar endavant amb la pintura a pesar de les dificultats.

1956
Neix Victoria, primera filla de la que serà la seva nombrosa família.
El seu avi Marcel.lí tanca 1'editorial d'estampes i gravats i el pintor abandona la feina i es dedica a la promoció comercial de gravats (Picasso, Braque, Chagall, Derain, Foujita...) editats per una empresa francesa, però finalment es desprèn de la col.lecció malvenent-la.
Poc després obre el seu propi negoci editorial de reproduccions.

1957
Aquest any neix el segon dels sis fills: Isabel.
Per falta de mitjans econòmics es veu obligat a tancar 1'editorial i decideix ingressar a la SEAT, on treballarà fins 1'any 1963. Argimon ens descriu aquests anys dient: Más tarde, por problemas económicos, me vi en la obligación de trabajar en empleos que no tenían nada que ver con la pintura, pero que me influyeron en mi modo de pensar y en mi concepción del mundo, del hombre, de la sociedad.,. Fui vendedor, quise montar una editorial, empresa en la que fracasé; he pintado casas, bares... Después trabajé en la SEAT, en el turno de noche. Conocí de cerca el problema social. No como puede conocerlo un intelectual, sino como lo conoce un obrero, que es lo que yo era. Esto supuso un cambio en mi pintura. Pretendí hacer una obra de protesta, social. De esta época me ha quedado la inquietud de querer decir algo a través de mi pintura. Me quedé sin trabajo en la SEAT (2)
Malgrat les dificultats laborals i econòmiques descrites, Argimon pinta durant tots aquests anys. Es publica una il.lustració seva a la Revista Layetana.
(2) MOIX, Anna María: 24 horas de Daniel Argimon, Tele-Express, Barcelona, 6 març 1973

1958
Argimon ja ha connectat amb 1'ambient artístic de Barcelona i participa per primera vegada en una exposició col.lectiva, "Ateneo Colón", al Poble Nou.
En conèixer les obres d'aquesta primera época Juan Eduardo Cirlot, tres anys més tard, escriurà: ...Daniel Argimon (1929) comenzó a pintar en 1955, pero sólo tres años más tarde alcanzó, dentro de la no figuración, una técnica e imagen personal. En 1958 produce una eliminación del color y simplifica la composición, con el deseo, según su propia manifestación, de lograr una pintura tan gris como la existencia. Grandes manchas libres de contornos muy sueltos son sustituídas por redes lineales de ritmos ondulados e irregulares que surcan las imágenes con su irracional "ornamentalismo". A veces estas redes se esparcen por toda la superficie, pero en otras obras se condensan en una zona determinada, a manera de magma del que penden filamentos oscuros. Tales composiciones son mantenidas por Argimon durante 1959 y los primeros meses de 1960, obteniéndolas por dripping de una materia muy densa, a base de látex, polvo de mármol y cal. El empaste deja zonas sin recubrir o se acumula con dramática insistencia a lo largo de los trayectos reptantes.
"Algunas obras son muy simples, en un gris casi negro, pero otras integran varias capas de materia, disponiéndose los movimientos radiales sobre empastes alisados, blanquecinos o arenosos. La textura oscila entre la de un brutal revoque y la que recuerda láminas de una cera pulimentada con calidades de piedra pómez. Algo de yesería judaica o morisca parece perdurar en estas imágenes donde se apresa el ritmo del tiempo a un dinamismo lento y penoso que parece corresponder, por analogía, a similares procesos psíquicos. El espacio también es valorado por relaciones de tono...
(3)
(3) CIRLOT, J. E.: Arte nuevo en Barcelona; Bosch, Lluciá, Argimon, Indice de Artes y Letras, Madrid, març 1961

1959
Neix Eugènia, la tercera filla del matrimoni.
Coneix el poeta Juan Eduardo Cirlot, un dels crítics més rellevants que, des de la perspectiva teòrica, donarà suport a la irrupció dels nous moviments artístics a Catalunya. Cirlot ajudarà el pintor tant a nivell personal com artístic.
Participa en 1'exposició del II Saló de Novembre a Barcelona i entre les notes de premsa Cirici Pellicer assenyala de l´obra d'Argimon: ...Daniel Argimon hace compatible el nuevo apasionamiento barroco con el sentido octogonal, estereorítmico, del más ceñido de los neoplasticismos... (4)
(4) CIRICI PELLICER, A.: Salón de Noviembre, Revista de Actualidad de Artes y Letras, desembre 1959.

1960
Pren part en diverses exposicions col.lectives. Es de destacar 1'organitzada al Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona amb la presentació d'obres d'Argimon, Ll. Bosch i Lluciá. Amb motiu d'aquesta exposició els tres pintors llançaren una mena de manifest on Argimon feia constar: Toda manifestación artística es una abstracción. Los elementos que forman la creación artística los capta el espíritu y los acepta o rechaza la sensibilidad. Si extraemos la temática de un hecho artístico, como contenido residual nos queda el Arte.
Per altra banda, en el catàleg presentat per Juan Eduardo Cirlot s'assenyalava de 1'obra d'Argimon: ...Trabaja en una pintura de materia, logrando que la mezcla de pigmentos, residuos de mármol y yeso, mejor que deslizarse hacia expresiones ligadas a la pictoricidad tradicional, se manifieste con ruda y a un tiempo refinada naturalidad, en gamas grisáceas conmovidas por internos virados cromáticos, dentro de un orden morfológico que, sin imitarlos, recuerda las ornamentaciones hispano - árabes de las antiguas yeserías. Como redes venosas o conjuntos de raíces que se despliegan en un crecimiento tembloroso, las líneas errantes de Argimon invaden las superficies rugosas de sus lienzos. Determinan núcleos cerrados o esponjosos y se abren en esquemas divergentes. Estas redes lineales, que nunca adquieren mecánica regularidad, aparecen en muchas imágenes tratadas en sobreposición, con capas de diversos gruesos y matices, desde un blanquecino incierto hasta marrones casi negros. En sus dibujos, Argimon es más ambiguo y deja que la expresión espacial aflore libremente o entre en conflicto con ligeras estructuras insinuadas en grattage o manchadas con dinamismo nunca exagerado. (5)
Jaime Arnal en un article de premsa escriu a l'entorn de l´obra d'Argimon presentada en el "III Salón Revista Gran Vía" a Reus i diu: ...Después de la conquista de la materia, Argimón, en un sincero examen de conciencia, prescinde de aquélla y vuelve a empezar su lucha con otros medios, ahora mucho màs reducidos, màs simples. Por ello, ahora los logros tíenen una mayor fuerza expresiva y una sinceridad auténtica. El problema espacial queda bien patente y de manifiesto en las últimas realizaciones de Argimón y vemos cómo en su proceso evolutivo ha sido generoso en sus manifestaciones unas veces -color, primero; después materia-, y otras ha sido parco, austero -UmÍtación de color, limitación de materia-. (6)
(5) CIRLOT, Juan Eduardo: Daniel Argimón. Catàleg Exposició Cercle Artístic de Sant Lluc, Barcelona. Novembre 1960.
(6) ARNAL, Jaime: Artistas del III Salón "R.G.A." Daniel Argimon. Revista Gran Vía, Barcelona. Desembre 1960.

1961
Neix la quarta filla, Jordina.
A la galeria Kasper, de Lausana, es presenta la primera exposició personal del pintor, també participarà en diverses mostres col.lectives d'àmbit nacional i intemacional.
El crític C. A. Areán reflexiona al voltant de l'obra d'Argimon d'aquest any: ...En Argimón lo que màs me ha seducido es la manera cómo la sensibilización textural se adapta al acordado cromatismo. Las gamas sordas, neutras, buscadamente acongojantes, pero siempre sobrias, que constituyen una de las màximas glorias -aunque en toda gloria haya siempre un peligro- de la tercera y la cuarta escuela de Madrid, parecen entrar a través de las investigaciones cromàticas de Argimón en la nueva escuela de Barcelona. Hay ocasiones en las que en una suprema sobriedad tan sólo el color y la iniciada o erosionada textura bastan a Argimón para crear la totalidad del cuadro. El magma se extiende así sobre la totalidad del campo pictórico sin que ninguna condensación de materia gradúe la intensidad emocional. Un grisàceo calizo invade al espectador, quien se siente atraído como hacia a un abismo, hacia ese "nada" que el autor consigue que protagonice su lienzo... (7)
(7) AREAN, Carlos Antonio: Crónica madrileña de Arte. Artistas Catalanes en Madrid. Bosch, LIucià, Argimon en la Galería Nebli. Revista Gran Vía. Barcelona, maig 1961.

1962
Argimon és un dels membres fundadors de "Ciclos de Arte de Hoy" que integra joves artistes. El grup presenta la mostra inicial al Cercle Artístic de Sant Lluc de

1964
Exposa individualment en diferents ciutats de l'Estat espanyol (Eïvissa, Oviedo, Madrid, Barcelona, Tarragona), i per primera vegada als Estats Units, a Miami, al Miami Museum of Modem Art.
Per l'exposició de Miami Juan Eduardo Cirlot escriu: ...Argimon ha arribat en aquest punt començant des d' un criteri informal, per mitjà d' una absoluta dissolució de la forma -figurativa i abstracta- convertint les seves teles en pures superimposicions de "presentacions materíals". Material però no físic, Perquè és un "missatge que transporta" material, humà més que còsmic, vell com la gent jueva. Argimon és el primer a Espanya a donar a les fotografies de rebuig trencades, la qualitat estètica del collage. Ell va ser el primer a necessitar les restes de les robes interiors femenines, combinant-ho tot amb el coneixement d'un delineant informalista. La seva integritat pictòrica és manifestada en l´ús del color (colors derrotats, com si fossin desintegrats,però significants i movent-se justament amb les seves degradacions ordinàries) i en l'ús de la taca negra per donar estructura juntament amb el factor del collage. Un pintor social amb la seva dialèctica. Però no una dialèctica limitada a la imatge (i compresa amb un criteri del segle en què es troba), sinó una dialèctica de la tècnica, del procediment i materials en constant interacció, amb descomposició i amb el "tema', aquí sols una breu i amortida al.lusió,però penetrant com l´adéu d'una mà en el cel grisós. (11)
En ocasió de la mostra al Ateneo de Oviedo es publica una curta monografia de l'artista escrita per Cesáreo Rodríguez Aguilera, de la qual destaquem: ...Argimón se siente atraído por las realizaciones informalistas, dentro de su gran diversidad de posibilidades. Entre ellas adopta las más en consonancia con su situación espiritual y su modo de ser: la posición encaminada a la exaltación de la humildad y la pobreza, a través de realidades parciales de aspectos inconcretos de semejante situación. Los medios empleados son colores neutros, "collages' de papel arrugado y quemado, transparencias y texturas delatadoras de pobreza, vejez o arqueologismo.
"Pese a su ambivalencia, pese a la falta de referencia directa, la forma de la naturaleza exterior, la resonancia vital que en aquella obra se advierte, los reflejos de la realidad que en ella existen, son reflejos condicionados por la angustia, por la miseria extrema del objeto corroído por el paso del tiempo. La superficie tersa y mate, las formas elegantemente dispuestas dan lugar, pese a las características especiales del mundo representado, a que la obra de Argimón tenga siempre una poderosa fuerza de sugestión. Puede, incluso, llegar, en algún caso, al extremo de presentarnos una vieja puerta carcomida por el tiempo, como objeto aislado, en el qiie se depositan algunas manchas, u otros elementos de orden plàstico que, a modo de relieve, se convierten en una valiosa expresión representada.

" Esta afección al objeto natural, esta superposición de papeles recortados y quemados, de fotografías y, más recientemente, de trozos de tela con determinados adornos, supone una utilización directa e inmediata de formas naturales incorporadas al lienzo, al espacio minuciosamente elaborado por Argimón para darnos una nueva realidad.
"Del conjunto surge a veces una obra irónica, como resultado de la incorporación de elementos decadentes, de recuerdos de vieja tarjeta postal o de adornos del más extremado barroquismo; en otros casos, se trata de una pintura agresiva, como consecuencia directa del gesto intencionado y violento o de la destrucción de determinados símbolos. En todo caso, la pintura más reciente de Argimón, en la que la forma y el objeto natural se incorporan, de modo decidido y profundamente representativo, al espacialismo informal del cuadro, magistralmente elaborado, es una pintura de auténtico contenido mental y de decidida significación.
(12)
(11) CIRLOT, Juan Eduardo: Argimon. Catàleg Miami Museum of Modern Art, Miami, octubre 1964.
(12) RODRIGUEZ AGUILERA, Cesáreo: Daniel Argimon. Publicaciones Españolas. Cuadernos de Arte. Colección ordinaria Ciclo de Arte Español. Ateneo de Oviedo, 1964.

1965
Neix el cinquè fill, Sergi.
Obté el Premi "Cercle Maillol" atorgat per l´institut Francès de Barcelona, i és becat pel Govem francès traslladant-se a París el mes d'octubre.
Aquests anys a Espanya l'ambient cultural restava molt tancat i aquesta estada a París li dóna la possibilitat de conèixer coses noves a nivell literari, artístic, cinematogràfic..., així com d'intercanviar experiències en contactar amb molts altres artistes. Assisteix a l'"Ecole des Beaux Arts" on es dedica especialment a l'estudi de la litografia.
Participa en diverses col.lectives, d'especial interès la celebrada a Barcelona "Evocació del Modernisme", on exposa juntament amb Colita, Curós, Jordi Galí, Guinovart, Oriol Maspons, Ràfols Casamada, Tharrats i Romà Vallès, així com la celebrada a l'Institut Francès de Barcelona: "Convergencias entre el Pensamiento y la Plàstica Actuales" amb obres d'Argimon, Cardona Torrandell, Cuixart, Guinovart, A. Puig, Romà Gubern, Ràfols Casamada i Todó.
La Galeria Belarte de Barcelona li publica una curta monografia amb textos d'Arean, Cirlot, Puig, Rodríguez Aguilera... Carlos Antonio Arean explica: Mis primeros contactos con la obra de Daniel Argimón datan del año 1961... Argimón era entonces más bien tímido en su búsqueda de expresividades inéditas y en sus encolados se limitaba al papel de periódico, más o menos quemado y visible por transparencias bajo las capas del óleo que lo recubrían. Su pintura tenía ya por aquellas calendas, esa alma de hojas de otoño que caracterizó también a algunos de sus posteriores momentos.
"Creo que a pesar de la enorme belleza de estas obras, plantearon a Argimón un verdadero problema: ¿Por qué el arte ha de ser tan sólo posibilidad de evasión? ¿Por que hemos de huir a través del mural o el lienzo, hacia un mundo imaginario y hermoso, hacia algo que se halla más allá del color y la forma y que lo crea en gran parte el espectador y no sólo el artista?... Tal vez el deseo de que la obra fuese autosuficiente, obligó a Argimón a dar su primer salto desde el mundo del encolado hasta la escultopintura. A partir de entonces y durante un año entero, construyó tan sólo objetos escultóricos, raídas persianas o entramados de tablas, consiguiendo que una puerta de gallinero en calidad de soporte, pudiese resultar tan emotiva como el más refinado lienzo. A través de estas obras no había una evasión a ningún mundo soñado, pero el espectador reposaba en ella y captaba la belleza de los más humildes objetos, ofrecidos por Argimón en asociaciones imprevistas y profundamente acuciantes, a causa de ello. Lo que un par de años después sería la justificación teórica del nuevo realismo, lo estaba realizando Argimón en soledad en Barcelona, en 1962 y sin tener conocimientos todavía de investigaciones paralelas llevadas a cabo por Tano Festa en Italia o por el complejo Rauschenberg en Estados Unidos...
"Fue en 1963 cuando Argimón se confesó a él mismo que su nuevo camino era volver a presentarnos objetos como en la etapa de persianas y puertas, pero de manera que no fuesen enteramente autosuficientes, sino que actuasen como formas dentro de auténticos lienzos en los que el pintor inventaba el ritmo y el orden, haciendo que no fuese en realidad más pintura la mancha trazada por el artista, que el encaje o el trozo de madera o los hilachos adosados al lienzo y recubiertos luego parcialmente con su marea de pigmentos emergentes y encadenados... Argimón, aunque en algunos momentos actuase con una mentalidad de juego y con un trasfondo infantil, no podía limitarse a una hermosa intranscendencia y así se explica que aunque en algunas de estas superficies nos choque más el objeto elegido -ropa interior femenina, recortes de revistas de modas, etc.- pronto se limita a los materiales neutros, que actúan en calidad de formas estrictamente plásticas, o a un choque emocional general, logrado por el conjunto de todos los elementos y no tan sólo por uno u otro concretamente entre los mismos. No cabe decir, por tanto, que sea Argimón un autor de pintura - testímonio, o un pintor acusatorio... Tampoco es un creador de pura belleza y de querida neutralidad. La integración de los elementos neodadaístas o pop se hace de una manera simple y sin compromiso previo. Es posible que en algún momento esta obra testimonie una preocupación sexual, que debe ser superada, o una injusticia social, que no se localiza concretamente en ningún país. Otras muchas veces, lo que sirve de pretexto a la obra, es la ternura por los viejos encajes o el recuerdo del modernismo. Todo cabe en esta obra de auténtico artista, en la que al no existir ninguna postura previa, la libertad se halla todavía incondicionada, aunque es posible que se encamine hacia un no demasiado rígido condicionamiento próximo, que tendrá en Argimón más de ético en un sentido general, que de estrictamente político o plástico. Si así sucede, nos dará Argimón conscientemente lo que ya nos había dado hasta ahora sin habérselo propuesto de una manera pragmática: una pintura con mensaje en sus directrices fundamentales, pero no con pequeña anécdota o lucha de campanario; una pintura-pintura, en la que al lado de los valores estrictamente plásticos, quepan también, como debe ser, los histórico - culturales de adecuación a su circunstancia espacio - temporal y una verdadera ternura. (13)
Celebra exposicions personals a la Galeria Sur de Santander amb la presentació en el catàleg de Corredor Matheos; a la Galeria Ivan Spence d'Eivissa i a la Galeria Scram de Fort Laurderdale.
(13) AREAN, Carlos Antonio: Argimón en su cuarto giro. Argimon, Galeria Belarte, Barcelona, 1965.

1966
A París participa en la significativa mostra "Salon des Realités Nouvelles" així com en altres col.lectives (Vuit Artistes Catalans), Ceret, Narkopings, Centelles. Torna de París el mes de maig.
De l'obra d'aquests anys, posteriorment, Lourdes Cirlos escriurà: De la seva època francesa destaca una obra com "Estic en una gàbia sense barrots", títol degut a una frase que Jean Paul Sartre va pronunciar quan li van concedir el Premi Nobel i no el va acceptar. De caràcter netament informalista, en aquesta pintura només hi ha dues referències a la realitat. L´una és la frase de Sartre, transcrita en lletres de motlle a la part superior del quadre; i l´altra una tira de randa situada a poca distància del límit inferior de la pintura...
...De l´any 1966 data "Com un record", en el qual Argimon va integrar per enganxament una estola pertanyent a la vestimenta d'un personatge eclesiàstic que havia tingut ocasió d'adquirir en una de les seves freqüents visites al Mercat de les Puces parisenc. L'estola, tallada per la meitat, apareix disposada centralitzada, emmarcant un conjunt de lletres, sobre les quals es troba una taca blanca en forma de mitra. (14)
(14) CIRLOT , Lourdes: Daniel Argimon. Editorial Àmbit, Barcelona, 1988 (pàg. 43).

1967
Ingressa al Liceu Francès de Barcelona com a professor de dibuix, plaça que ocuparà fins el 1986.
Celebra exposicions individuals a Eïvissa (Galeria Ivan Spence) i a Cleveland (Intown Gallery), així com participa en diverses col.lectives tant a nivell nacional com intemacional. D'aquestes col.lectives és de destacar "Estampa Popular" celebrada a Barcelona.
Oriol Duran li edita la primera carpeta d'obra gràfica titulada "El coure, l´àcid i la resina: cinc resultats, cinc aiguaforts" introduïda per un text de Roland Barthes que diu: Por forma se entiende, en teoría de la información, una contigüidad cualquiera de elementos discontinuos que no aparecen como efecto del azar. Esta definición es válida para la obra de arte, la cual debe sustituir la dispersión aleatoria de los objetos del mundo por una dispersión concertada de fragmentos. figuras y palabras: el arte sustrae el mundo al azar, y por ello es "humano", producido por el hombre y sólo por el hombre. Por tanto, el arte no consiste necesariamente en cierta analogía a través de la cual se manifiesta la intervención del hombre: para ser obra de arte, un cuadro abstracto sólo tiene que operar cierta contracasualidad.
"Por ello, las consideraciones de Khruschef ante la pintura abstracta (que en esencia repiten el mezquino argumento según el cual "es una tela que no quiere decir nada") son falsas sólo en parte; de hecho, es cierto que si se percibe el agrado de figuras, líneas y colores como simple efecto del azar (la cola de un perro que frota la superficie de una tela), la obra no puede ser considerada como un producto del arte humano; incluso Khruschef sabe perfectamente, a su manera, que el arte vive de la comprensión, y que el azar lo mata; pero ignora que las reglas que sustraen la forma a lo informal a veces son secretas (incluso en la pintura analógica) y que este secreto puede desentrañarse mediante cierto aprendizaje: estas reglas se aprenden bien cuando es preciso descifrarlas bien, cuando es preciso aplicarlas. "Qué diría Khruschef a alguien que se atreviera a poner en duda el sentido de la lengua rusa bajo el pretexto de que no la entiende? Le diría: apréndala.
"No comprendo por qué la "moral" socialista, que da tanta importancia a todo lo que es escuela, no puede hacer suya la idea de que el arte se aprende: en efecto, no es el hombre lo que falta a la pintura abstracta, sino un saber que permita su lectura.
(15)
(15) BARTHES, Roland: A. "El coure, l´àcid i la resina, cinc resultats". Obra gràfica D. Argimon. Editat per Oriol Duran, Barcelona, 1967.

1968
Obté una beca de l´"Institut Intemational of Education" i es trasllada a Nova York, on perfecciona els seus estudis de serigrafía al "Institur Pratt Center".
...Vivir en Nueva York fue una experiencia muy rica, me influyó mucho. Es una ciudad que enriquece, tanto a nivel intelectual como a nivel vital y de creación, es tan excitante que uno tiene ganas de trabajar, de hacer cosas, de expresar las experiencias e inquietudes que te ha proporcionado la ciudad. A parte de conocer gente interesantísima, de ver cine, teatro, museos, todo... (porque allí tienes la oportunidad de ver todo, absolutamente todo lo que pueda interesarte), te encuentras con la facilidad que supone tener a tu alcance los materiales más increíbles, insospechados que pueden servirte en tu trabajo. (16)
Realitza un recorregut pels Estats Units i també visita Mèxic, on estableix un primer contacte amb pintors mexicans (Vicente Rojo, Tamayo, Cuevas...).
A Nova York s'interessa pel cinema. Siempre me ha gustado y me ha interesado. Es el arte más completo de nuestro siglo, puedes jugar con la imagen, con el movimiento, en fin, con un montón de elementos.,. Mi cine, el que me gusta, es como la pintura: tengo una idea, hago un boceto, pero cuando empiezas a pintar el cuadro vas cambiando la idea inicial y, a veces, resulta que te sale otro. En cine, lo mismo. No me gusta el tipo de películas calculadas, basadas estrictamente en un guión ya escrito. Me gusta coger la cámara y empezar a filmar, buscar imágenes, elementos sugerentes... y luego montar, que es, a mi juicio, trabajo esencial en el cine: crear con las imágenes los elementos que has rodado. (17) Així doncs, a partir d'aquest any l'activitat artística d'Argimon s'amplia al món del cinema, realitzant i produint dues pel.lícules: Nueva York (8 mm. Color. Durada 20 min.) i Ibiza Single 8 (Super 8. Color).
Presenta exposicions a Maastrich (Cooc Gallery), Tarragona (Galeria Fort), Seattle (Seligman Gallery) i Còrdova (Círculo de la Amistad). D'aquesta darrera Amau Puig en el catàleg escriu: ...El artista Argimón en este caso, sólo pone la vivencia -su manera de vivir la realidad- y el estilo -su manera artístico - sensible de darla-. Todo lo demàs sólo es cuestión de sentirse liberado de mitos y de metafísicas y, también, de coacciones. Estas, aunque parezca ridículo, son las más difíciles de quitarse de encima, a pesar de que las coacciones son las que más amoldan; tanto, que hacen cambiar metafísicas y mitos según necesidades y al son de ellas.
"De metafísicas y de mitos pocos le quedan ya a Argimón. De coacciones sí que le quedan, pero él se burla de ellas en sus cuadros aunque no puede evitar que se replieguen y escondan detrás de algunas formas y materias. Por esto su obra es como es. Su obra es un combate de la humanidad y su combate. (18)
(16) MOIX, Anna María: 24 horas de Daniel Argimon, Tele-Express, Barcelona, 6 març 1973
(17) MOIX, Anna María: 24 horas de Daniel Argimon, Tele-Express, Barcelona, 6 març 1973
(18) Puig, Amaldo: Metafísica y Sociedad en torno a una obra de arte que lleva el marxamo Argimón. Catàleg Argimon. Círculo de la Amistad, Córdova, Gener, 1968.

1969
Novament a Barcelona, les seves inquietuds artístiques es posen de manifest tant en l'obra gràfica com en la cinematogràfica i pictòrica. Així doncs, aquest any realitza una nova carpeta: "Equidistancias", composta de cinc serigrafies introduïdes per un text d'Enrique Salgado.
Per altra banda, presenta a la Galeria René Metràs de Barcelona el llibre "De oca a oca". Obra dissenyada per Argimon i que inclou les fotografies de José Adrián.
Amb la producció de Santos Aparicio filma un nou curtmetratge, "Flash 69" (Super 8. Blanc / negre).
Presenta a Barcelona exposicions en dues sales: Galeria Trilce i Institut Francès, i novament a Miami, al Miami Museum of Modem Art.

1970
Neix el seu darrer fill, Marc.
Pinta un enorme mural (450 - 500 m.) per a les vivendes projectades pel taller d'arquitectura de Ricard Bofill i Peter Hodkinsons a Moratalaz (Madrid). En ocasió d' aquest treball realitzarà una nova pel.lícula, "Moratalaz" (Super 8, Color) produïda pel mateix taller d'arquitectura.
Argimon s'encarregà del disseny del llibre del poeta Ramon Canals "Poemes de 7 i no res". També aquest any presenta "La Notícia", una nova carpeta de cinc litografies, editades per Santos Aparicio amb un poema de J. Agustín Goytisolo.
Exposa en mostres personals a Sitges (Barroc Design Studio) i a Eïvissa (Galeria Ivan Spence), i participa en diverses col.lectives a Barcelona i Nova York.
És palès en la crítica d'aquests moments l'evident canvi formal en la seva obra. Així ho reflecteix Georges Raillard, director de l'Institut Francès de Barcelona, en la introducció del catàleg: .."Sorprenderé a quienes han venido dedicando atención al pintor Argimón, si digo que su obra está animada por un alborozo triunfal? El deseo siente impaciencias de triunfo. Si en nuestra vida hay tanto desecho, si el balbuceo es nuestro presente y la mortaja nuestro porvenir, tal vez pueda ser desvelado un porvenir de mayor claridad. Una gestación orgànica ha sustituído, en estos lienzos recientes, todas las articulaciones adultas cuyo irrisorio inventario hiciera. Las leves figuras, aun enlazadas por un cordón umbilical, claro que tan sólo son la metáfora de este nacer nuevo que se opera en la entraña del lienzo. Pero de este teatro de sombras que se perfilan en los charcos de color, brota -antes que un escarnio (todavía perceptible en tal o cual lienzo)- un ensayo de significación... (19)
També ho reflecteix així Daniel Giralt-Miracle: Daniel Argimón se fue a América con su tenebrismo, con su pintura cargada de poder oculto, parquedad de medios y lobreguez. Al volver nos tuvo en vilo y trabajó intensamente a puerta cerrada. Hoy, el Instituto Francés nos pone en contacto con lo que podríamos llamar el nuevo Argimón. No un Argimón que haya transmutado totalmente, que reniegue del pasado, sino con uno que ha sido beneficiado por una proporcionada "oxigenación" de las nuevas escuelas mundiales y que ha sabido asimilar para su lenguaje todo un repertorio de posibilidades expresivas hasta hoy inéditas en él. Lo tétrico, opaco, confuso y casi lóbrego ha pasado a ser color puro, en todas sus posibilidades. Imagen directa, eso sí, dentro de un lenguaje propio, de ensamblar formas simples, positivos y negativos, enormes caligrafías y con sus letras estarcidas, de propósito "analfabeto" según Georges Raillard, su presentador. (20)
(19) RAILLARD, Georges: Argimón. Catàleg exposició Argimon Institut Français de Barcelone, març 1969.
(20) GIRALT MIRACLE, D. : Argimon. Destino, Barcelona, 22 març 1969.

1971
La Galeria Adrià li edita un àlbum de cinc serigrafies amb el títol "DA 55-7l". De l'exposició que presenta a la Galeria Aquitània de Barcelona, Sheila Anna de Barry ens diu en el catàleg: ...En la seva obra més recent hi ha una puresa i una alegria... Ara ja no pinta damunt de paper de diari ni fa collages amb teixits, fotos i paper cremat; només amb pintura assoleix una llüminositat que produeix l´efecte d´un collage, el del color a punt de sortir de la tela per venir al vostre encontre.
"Els colors hi són vius i clars; les formes i els símbols, els de sempre però simplifïcats i més forts; embrions i perfils d´un bocabadat consumidor embrionari, un pit, l´explotació del sexe, el disc (lluna, món, pilota... tant se val!), una sabata de la nostra època materialista, i un disc vermell que és l´ inaprehensible desconegut en la recerca del qual es mercem les nostres vides.
"Hi ha núvols en aquest cel, però són clars o bé irradien pluja damunt dels adoradors del sol.
"Aquestes mans negres i embrionàries, demanen fusells? 0 bé n'alcen contra el cel pur i blanc? La senzillesa aparent no és tan senzilla com això. El disc podria desaparèixer, i els núvols s´empassarien la humanitat. Sempre, una pregunta per a la qual hi ha, al mateix temps, moltes i cap resposta. Vosaltres que us ho mireu teniu la vostra resposta; és, però, la d´Argimon? A ell, tant li és. Ha fet que us formuléssiu una pregunta; us ha fet VIURE.
"Com ell diu: "Tot art és social i polític, encara que només sigui inconscientment, perquè les pintures ja són creades a l'esperit quan el pinzell encara no ha tocat la tela."
(21)
Pren part en diverses col.lectives de les quals destaquem la celebrada a Barcelona, a la Galeria Adrià: Panorama Actual de la Plàstica Catalana. En el catàleg, Luis Racionero escriu: ...Se pueden vivir muchas vidas, o se puede dar la vuelta al día en ochenta mundos. Por eso, según el trip en que está, Argimón hace películas, imprime libros, organiza un happening o pinta.
"No hace mucho materializó sus trips mentales y se fue a Nueva York. En sus últimos cuadros se percibe lo que debió representar para él la experiencia en la ciudad del mundo. Argimón se ha purificado: su composición es serena, de intensos colores limpios y entonados. Tras el mundo convulsivo de la situación presente que él expresaba en su obra anterior, Argimón parece haber vislumbrado el nacimiento de una Contracultura serena y no agresiva que existe ya en las mentes y corazones de millares de jóvenes. Argimón està pintando sobre el futuro, sobre el estado de ánimo y de la visión del mundo de la Nueva Cultura que nace en los países más avanzados de Occidente...
(22)
(21) BARRY, Sheila Anne de: Argimon i la realitat. Catàleg Exposició Galeria Aquitània, Barcelona, març - abril 1971.
(22) RACIONERO, Luis: Argimon. Catàleg Panorama de la Plàstica Catalana. Gal. Adrià, Barcelona, juny 1971.

1972
Fa un nou viatge a Mèxic i presenta en una exposició personal la seva obra (Galeria Pecanins). D'aquesta en premsa es diu: ..¿Qué vemos en los cuadros de Argimón? Puños cerrados, botas, fusiles, perfiles en grito, figuras tras alambradas, personajes agredidos. Las imàgenes no son naturalistas porque no ofrecen testimonio de lo circundante, sino que dan cuenta de un estado de ánimo que siendo individual bien puede ser colectivo. También hay formas vegetales, nubes, cielo, tierra, astros. Si las botas popartísticamente fotográficas, los fusiles se ablandan frutalmente, no para significar debilidad sino la pronta y biológica reproducción impuesta por las circunstancias... (23) També fa mostres individuals a Madrid (Galeria Sen), Bilbao (Galeria Grises), Roses (Galería Adrià) i París (Galeria Arlette Chabaud). D'aquesta darrera la premsa parisina en dirá: Un dens simbolisme marca l´obra d'aquest artista d´origen espanyol. Aquest simbolisme ha de reflectir la societat actual, les seves contradiccions, Iluites, l´opressió de l´home, /'explotació, la repressió. Confrontat amb els problemes de la nostra vida, aquest caràcter social es expressat amb vehemencia per diverses formes plàstiques, repetides en vius colors: successió de siluetes verdes i vermelles, de discs blancs i negres, de núvols blancs, una bota que aixafa una forma humana, un puny negre ofegant un cos jove, fusells, punys alçats, la revolta! (24)
La seva obra serà present en moltes exposicions col.lectives a Figueres, Santiago de Xile, Montevideo, Barcelona, Milà, Buenos Aires..
(23) TIBOL, Raquel: Daniel Argimón: Nuevo realismo español. Diorama de la Cultura, Mèxic, 1972.
(24) ADAM, Henri: Argimon. Les Lettres Françaises, París, abril 1972.

1973
Ingressa a 1'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics "Llotja" de Barcelona com a professor de litografía.
...Argimón es hombre, artista inquieto atosigado por continuo afán de ansiosas búsquedas; espíritu franco, sincero e inconforme, caracteriza su producción absoluto dominio de colores primarios aplicados llanamente; porque pese propia rebeldía, late siempre fondo sus obras emocionado sentido lírico, carácter bondadoso, abierto, nunca desprendido defina mordacidad, vibrantes acentos críticos..,
"El sentimiento poético de sus telas, obra gráfica, emergen de la acentuada exaltación de la naturaleza, tallos, crecen emparedados, debido excesos civilizadores, mientras ventana fondo destaca pureza celaje, albas esquematizadas pájaros aleteando hacia pureza libre del aire incontaminado; rostro aparece partido, expectante, sorprendido, mirada en lontananza, perplejo frente infinitud del espacio hosco, vacío, ansiosa rebúsqueda de si mismo. Árbol recortado, esquematización, remota ensoñación mironiana crece entre montes, senos erectos, símbolo de espontánea vida; condiciona relevancia hembra pura supeditación de mero objeto. Color sangre surge cubo, desparrama, pierde, o configura siluetas humanas, semen fructífera vida, a las que ambientación impone reducción multitudinaria de masa: del cubo estructurado, configurado, impuesto mana fortalecedora vivencia, a la vez, contradictorio signo de supeditación, horror, en definitiva humanas confrontaciones; sabia retenida, encrespados puños, dianas destinatarios mortíferas balas, aplastante bota; simulacros de guerra y paz, enfrentados, palomas, rigideces, contradicciones, testimonios, que no pierden, sin embargo, jamás el sentido lírico que manifiesta obra de Dani Argimón... (25) escriu Valles a l´entorn de 1'exposició que presenta a la Galeria Adrià de Barcelona. El catàleg d'aquesta mostra inclou poemes, textos i comentaris d'Alberto Couste, de J. M. Castellet, de Ramón Cañáis i de J. Agustín Goytisolo.
També exposa a Eïvissa, a la Galeria Ivan Spence, i a Vilanova i la Geltrú (Galeria Pic).
El seu interès pel cinema el porta a realitzar una nova pel.lícula, sota el patrocini i la producció de 1'Institut Alemany, titulada "Homenatge Rimbaud" (16 mm. Color). Del so i la música d'aquest curtmetratge se n'encarregà Joan Guinjoan.
(25) VALLES: Argimon. Tele - Exprés, Barcelona. 16 març 1973.

1974
Prínceps, princeses, donzelles i joves servents: escolteu, us ho prego, un moment, el meu poema, aquesta tan curta història d´un home. Argimon crec que li diuen, del qual m´han contat que és un artista nascut a la nostra època, en aquests temps de crims i d'alegries: el 1929. Dels records de la seva infantesa jo en tinc més aviat pocs, no puc gairebé dir - vos - en res. Records de moltes escoles, de religiosos totes; tantes en conegué! La guerra entremig, però poques coses d´ella, també. (Una vida en un poble prop de la costa, potser?)
"l, sí, cregueu-me, això ho sé de cert. Després començà tot: un dibuix, dos dibuixos, tres dibuixos (un tigre, dos tigres, tres tigres). Molts dibuixos, al capdavall. I el jove amic, es dirigeix un bell matí de primavera cap a Laussanne, en un ràpid automòbil i s'atura, allà a Suïssa. La primera exposició. És ja l¨any 1961.
"Però de quantes d'abans m'he oblidat. Bodes i fills; i van ser feliços menjant anissos. Treballs i exposicions a Barcelona i Eivissa.

"Tracto de recordar-me de qui és aquest home, que crec que li diuen Argimon. Un home de cabells llargs, arrissats, i sí, ja el veig, allunyant-se tantes vegades d'Eivissa sobre el vaixell.
"I al cap de poc viu a París, un any. Estudia i pinta. No cregueu, però, que és a principis de segle, a la "belle epoque", "Ce fut en 1965". Molts films, llibres, amics i la Seine.

"Barcelona un altre cop i Nova York després. I ara no us equivoqueu recordant aquella ciutat on els grans banquers queien al carrer des dels gratacels, l´ any 29. No. En absolut. Es l´època dels barrets amb flors, del "Black Power", del teatre i del cinema "underground" USA, i una nova manera de veure les coses, i la tornada amb sabates de taló alt, homes, cares en els quadres i, després, botes i arbres i ocells.
"D'aquests últims anys us diré quatre coses: un llibre sobre el joc de l´ oca, un viatge a Mèxic, una exposició a Barcelona i un joc de figures.
"Ara em demanareu potser per què us he explicat aquesta història i compost això que jo volia que fos un poema. I bé. Quan vegeu un ocell o un arbre o, enllà lluny, una finestra, recordeu-vos d' ell. Crec que li diuen Argimon, i viatja amb ràpid automòbil cap a Laussanne, amb lent vaixell cap a Eivissa o amb avions supersònics a París, Nova York, Mèxic.
"Després poca cosa més us en puc contar. Quan camineu pel carrer, no aneu distrets. Busqueu-lo.
(26) Aquest text amb la seva fantasia i exotisme reflecteix l'esperit i el tarannà d'aquests anys.
De l´obra, el crític Josep Maria Castellet en el catàleg de la inauguració a la Galeria Atrium Artis de Ginebra escriu: Què hi ha sota aquests colors plans, darrera aquests inquietants perfils? Arbres, ones, ocells, braços (que ens donen la dinàmica externa d'aquesta pintura, amb el color, naturalment) amaguen, no hi ha dubte, aquella sang que veurem en algun quadre aïllat, aquella sang que es vessa i regalima, graons avall, com un gemec, com una callada denúncia...
"Per això diem que la pintura d'Argimon no és una successió inconnexa de quadres diferents, sinó un seguit de molts aspectes parcials d' una totalitat adolorida, viva i palpitan.,
(27)
En el Certamen anual M.A.N. (Muestra de Arte Nuevo) en el qual el pintor ha participat assíduament des de 1964, en la convocatòria d' aquest presenta, exhibida en la via pública de Barcelona, una de les vint carrosseries de cotxe pintades i transformades.
(26) ARGIMON, Victòria: Un pintor anomenat Argimon. Cavall Fort, Barcelona, setembre, 1973.
(27) CASTELLET, J. M.: Argimon. Catàleg Atrium Artis, Ginebra, juny 1974.

1975
Fa una carpeta: "Consejos", de dotze aiguaforts amb un text introductori d'Anna M.ª Moixí editada per Pascual Fort.
En la presentació de l´exposició a la Sala Luzàn de Saragossa, José Corredor Matheos diu en el catàleg: Quizá es ahora más alegre, Más decidido. Más lírico también. A la naturaleza ondulante, el oleaje del color, de todo lo que pugna por expandirse y cobra forma por un impulso interior, vegetalmente, se opone ahora en el arte de Argimón una voluntad cristalina. En la mayor parte de estos cuadros se plantea esta humanísima dïaléctica, que no espera una síntesis inmediata. Se trata de una constante y renovada interpretación de la realidad, que se va haciendo a un tiempo más sólidamente estructurada y más libremente imaginativa, más poesía. Esta oposición la vemos en las formas, y con las curvas vegetales contrastan los dameros - cultura pura: campos racionales, caminos, laberintos, con sugestión de infinito - y misteriosa arquitecturas: paredes de ladrillos,pirámides connotativas de intemporalidad y cubos agujereados de los que manan goterones de una sangre esta sí- muy temporal. Y correlativamente, la encontramos en el color: el de esa sangre, a veces alegremente vertida, o un verde tierno, y un negro inquietante o un morado de decantada elaboradón intelectual. Mundo que va cuajándose, y brota una cabeza y unas manos, y hasta un pájaro, y van quedando claros los frentes, y el autor está -aquí- departe de los dos bandos, sabe de su profunda necesidad, deja que la batalla siga, y que el arte se haga más hondo, más libre. (28)

Inaugura una altra mostra a Barcelona (Sala Abraxas) i també a Alacant (Galeria
Set i Mig). Dels objectes "escultures" que presenta a la Sala Abraxas el poeta Ramon
Canals escriu:

"El ludisme oníric del món de Dani Argimon ens diu que:
els núvols
ocells
arbres
pits
sexe
ones

 

i els seus colors blanc
verd
vermell
lila
blau
negre

 

són moviment
infància
contemplació
paradís
ingenuïtat
primitivisme
frescor
maduració
claredat
realitat

 

i formen part del somnis
joc
desigs
de renovació
igualació
realització
llibertat

 

després de lluites
injustícies
enfàmies
opressions

"Després de, durant i/o abans de: Es l'Eternitat.
És el joc (no pas la lluita) de la Vida amb (no pas en contra) la Mort. Joc d'Eros amb Thanatos. Es un joc que cal entendre per més que molts éssers resten morts encara que siguin o es pensin vius. Es el nostre món real el veritable cel, aquí, terrenal. Cal veure-ho per trohar-ho, Ara (29).
(28) CORREDOR MATHEOS, José: La aventura plástica de D.Argimón. Catàleg Argimon, Sala Luzán, Saragossa, 1975.
(29) CANALS 1 GILERA, R.: Daniel Argimon. Estrany jardí sense olor. Catàleg Galeria d'Art Abraxas, Barcelona, maig 75.

1976
Adquireix una casa en un poblet de la costa tarragonina, "Les Cases d'Alcanar" (Montsià), on a partir d' ara passa llargues temporades, treballant tant en el seu estudi de Barcelona com en el de Les Cases d'Alcanar.
La Direcció General del Patrimoni Artístic i Cultural del Ministeri de Cultura li dedica en la seva col.lecció "Artistas Españoles Contemporàneos" una monografia a càrrec de Josep Vallès i Rovira.
De les exposicions que es presenten a Barcelona (Galeria Seny i Galeria Joan Mas) en un article de premsa Imma Julian escriu :...en su última producción sigue tomando los elementos de etapas anteriores, ...e incorpora un elemento nuevo de gran valor crítico en una época que parece venir marcada por el signo de comunicación: la grafía escriturada. Grafía con la que, en ocasiones, rellena el rostro de sus personajes, como escribiendo en ellos crípticos mensajes; grafías que sirven, en ocasiones, de fondo pictural a la obra, estableciendo series de inconexas frases; grafías que se interrelacionan, en ocasiones, en unas relaciones no siempre claramente perceptibles.
"De gran interés resultan estas exposiciones ya que permiten seguir paso a paso la evolución de este pintor y comprobar que, pese a las diferencias reales entre la primera y la última época, su evolución no ha sido producto de una moda o de un cambio accidental, sino muy al contrario, producto de una elaboración de marcado carácter analítico - situacional - vivencial de una situación dada, de una realidad próxima; elaboración que le ha llevado a una renovación total en su modo de expresar los problemas y situaciones que a él, como persona, le preocupan.
(30)
Inaugura exposicions també a Figueres (Galeria Vallès) i a Ginebra (Galeria Editart), així com participa en diverses col.lectives celebrades en la seva ciutat.
(30) JULIAN, Inma: Daniel Argimón o la búsqueda constante de nuevos medios de comunicación. Gazeta del Arte, Madrid, 13 juny 1976.

1977
...En la década de los sesenta, avanza hacia un reencuentro neofigurativo abandonando las técnicas empleadas hasta el momento y constríñendo la composición a un orden y la figura a una técnica geometrizante. A partir de esta época, la personalidad de Daniel Argimón ya es tan fuerte, tan irreductible, que asimila todas las influencias en un idioma único y exclusivamente suyo. Las composiciones aparecen divididas generalmente por la línea del horizonte, como signo de un retorno a la naturaleza; comparte pero une el cielo y la tierra, lo real y lo imaginario, en una intensa confrontación mediatizada por personajes y animales fabulosos. El dibujo se hace firme, y con tendenda a recordarnos la técnica utilizada en el "comic", los colores se encienden en contrastes vigorosos, que los exaltan y hacen vibrar. Ha desaparecido todo rastro de gestualismo y en su lugar se establece una escala de iconos, que determinan la sintaxis de este período: botas, personajes con los brazos en alto, palas o fusiles, palomas, elementos de la naturaleza, símbolos sexuales, etc... (31), diu Glòria Moure en el catàleg de la mostra de la Galeria Editart de Ginebra.
Inaugura exposicions a l'Institut Francès de Barcelona, al Casal de Cultura d'Esplugues de Llobregat i a la Casa de Cultura de Conca, on presenta una exposició sota el títol "Homenatge al Treball'. Corredor Matheos escriu: El pintor reflecteix sempre -per dessota les aparences- allò que té més a la vora. Copia un model viu o bé inert, l´ ambient del seu estudi, els esdeveniments que els diaris li ofereixen, els seus propis somnis. En els moments de més gran abstracció, amb imatges interiors, el que li importava era la superfície aspra dels materials, el cos mal.leable de la pintura, Es debat del matí al vespre en una pugna real i trasllada als seus quadres allò que té enfront i que se li oposa, o bé allò que, per dins, viatja amb ell mateix.
"En Daniel Argimon ha anat pintant una per una les eines del seu taller, i també algunes de foranes -mai, però, del tot alienes per a tothom- fins a formar-ne un magnífic homenatge al treball. Heus-les ara aplegades en aquesta exposició; llurs contorns es retallen, inequívocs, en masses fosques, contra els fons treballats: la pala, el martell, flesca, tisores, raspall, aixada, pic, serra, arada, maça...De vegades, per un angle o bé per un costat, hi veiem una forma característica: aquesta mena d'onades encrespades, tema constant en l'Argimon.

"El color, que en obres precedents era pla i sencer, és ara acolorit de verd obscur o d'una gamma terrosa. Es ric de tonalitats i matisos, amb iridiscències i vetes molt barrejades, ultra qualque nota de color més viu, vermella sobretot.
"En Daniel Argimon ha donat un pas natural i segur en el realisme. Tot el que pinta és ací, de fet, i ell, fidel al seu tarannà de treballador i de testimoni, ens en dóna fe. l ho fa amb el sentiment pregon de la pintura sempre palès en la seva obra.
(32)
(31) MOURE, Glòria: Argimon. Catàleg Daniel Argimon. Editart D. Blanco. Ginebra, desembre.1977.
32) CORREDOR MATHEOS,J.: Argimon: Homenaje al Trabajo.Catàleg Argimon.Casa de Cultura de Conca Juliol l977.

1978
Argimon presenta la seva obra a Girona (Galeria 3 i 5), a Vinarós (Galeria Babel), a Còrdova (Galeria Céspedes) i a Barcelona (Galeria Joan de Serrallonga). D' aquestes, l'exposició que tindrà especial relleu serà la inaugurada a Joan de Serrallonga. En el catàleg Corredor Matheos escriu: En el caso de Argimón asistimos a una recuperación de su etapa informalista que me parece muy importante.
"Después de experiencias más directamente humanizadoras puede parecer que estas de ahora suponen una vuelta al mundo mineral. En realidad, el hombre y su acción están más que antes: a través de su huella, de su rastro. Por otra parte, los objetos que sufren su intervención están implicados en el mundo de lo humanizado. No se trata de cosas naturales, sino manufacturadas, artificiales. La exposición -y cada una de las obras -que se hallan fuera de los convencionalismos del cuadro o la escultura, que son ante todo objetos- recortan la silueta del hombre. Y este rastro es como gastado, muy vivido, casi excesivamente vivido: ha corrido el riesgo de desaparecer. Pero, a medio camino, ha encontrado un punto en que junto a la acción que lo iba a reducir a la nada, surge con la fuerza irreductible de la regeneración. No son los que eran, ni nada que hayamos visto: es en primer lugar arte... (33) Per altra banda, també en el mateix catàleg es recull l'opinió d'Amau Puig: Argimón ha vuelto decididamente a las materias, pero no simplemente para complacerse en ellas como tales, sino para, además de placer formal creativo, aprovechar aquel mensaje que siempre, en definitiva, acompaña a la materia. Porque todas las materias utilizadas son materias que, por si mismas, ya van semantizadas: fotografías, discos de gramófono, cerillas, carbón vegetal, cristal de espejos, papeles de periódicos, trapos, etc.
"Genéricamente él ha titulado la exposición: destruir para empezar. Ello es muy significativo pues se trata, primero, de desemantizar lo que estaba perfectamente caracterizado, convertir el objeto - mensaje en puro objeto -forma y, luego, que la obra ejecutada, la mutación cumplida, cada elemento sin dejar de ser un ente estético fuera, otra vez, una alusión, pero ya ahora, una alusión otra. Claro está, lo que se añada a la operación creativa de Argimón reside en el observador; él no puede condicionar, ni es su objetivo ni finalidad. Lo que sí pretende és indïcar-nos que detrás de lo presente, si se sabe manipularlo, si se sabe mutarlo, puede haber una posibilidad inédita.

"Se trata de ciertos materiales o, mejor, del tratamiento que estos materiales reciben. La acción del fuego concretamente, que a comienzos de los años sesenta consumía a medias los papeles que veíamos pegados a los lienzos. En estos momentos, esa técnica está integrada en un lenguaje más amplio y más rico. Por lo pronto nos hallamos ante un realismo: no una figuración. Argimón aprovecha objetos existentes, que manipula y transforma. Estos objetos pueden ser muy distintos, pero todo lo unifica el fuego, que no lo consume, sino que lo transfigura.
"Ahí reside toda la fuerza de esta obra de Argimón; dramática, pero altamente estética. Alguien podría preguntarse que qué se entiende aquí por estética; los materiales utilizados por el artista, y sus presencias después del trato por el fuego a que son sometidos, a lo sumo de impresión que se puede esperar es a que produzcan más bien horror. A ello se puede replicar que aquí no se trata de alcanzar placeres ni agradables ni desagradables, sino de sensibilizar al observador a unas texturas -antes no entendidas- altamente significativas por si mismas que, con independencia de su significado, valen como el trazo o la pincelada que pudieran surgir de lo más profundo de la creatividad, y de que atraerían y encontrarían de no ser producidos por el azar o de no manifestarse a partir de objetos antes de ahora considerados como no artísticos. En síntesis, Argimón nos lleva por un goce formal para el que, normalmente, estamos embotados o para el que no estamos en condiciones deparar la atención debida.
(34)
(33) CORREDOR MATHEOS, J.: Argimón: La prueba del fuego. Galeria Joan de Serrallonga, Barcelona, octubre 1987.
(34) PUIG, Arnau: Argimón ha vuelto. Guadalimar, Madrid, nº 37. Desembre, 1978.

1979
..Mentre que aquelles pintures figures planes, gestuals, expressaven l' esglai com un crit, aquestes obres, "collages" propers a l'"asseblage" i a l´art "povera", són embolcallades de silenci. Són fetes amb retalls de coses velles recollides d'un món de deixalles: trossos de cordes, de vidres, de papers de diari rebregats i mig cremats, de filferros, pel.lícules i mistos. Però no les barreja. Cada un d'aquests materials, molts d´ells col.locats sense cap ordre formal, omplen la superfície - volum d'unes capses o caixes que tenen una tapa de vidre. La significació ens és donada per les diferents propietats dels materials, veritables protagonistes de les obres.., (35) D 'aquesta manera es comenta en la premsa la mostra a la Galeria Joan Mas de Madrid. Argimon exposa també a la Galeria Cànem de Castelló.
Com és palès, l'obra ha sofert canvis: ...Desde los años 60 Argimón se servía del collage en sus obras; asimismo, el fuego, como instrumento destructor-creador, era utilizado en el tratamiento de los materiales. Pero ha sido ahora que ha optado por utilizar los objetos no como collage, sino como soporte, medio y temática en sus creaciones. Asimismo, el fuego como otrora hiciera con el color y las pinceladas es el elemento e instrumento relacionante de los objetos que componen la obra.
"Los objetos tratables artísticamente pueden ser la totalidad de los objetos que forman nuestro entorno. Estos objetos Argimón los toma, es cierto, por y según su carga emotiva y referencial; pero inmediatamente los somete a un proceso estrictamente formal, por el que si bien lo referencial no va a desaparecer sí va a quedar presente sólo como evocación última, reencontrable sólo después de que lo formal haya sido lo más decisivo, haya atraído nuestra sensibilidad estética. Lo que importa no son los trapos - harapos del vestir o del trabajo, los periódicos -con todo lo que significan de información, desengaños e ilusiones-, los clichés fotogràficos -en donde hay las evocaciones de instantes de nuestra vida o en donde está recogida la anatomía de nuestra intimidad-, el carbón, la tierra, los paquetes de cigarrillos, clavos, cerillas, cordeles y cualquier cosa que forme nuestro entorno extrañable opresivo o de standing social. Todos estos objetos, es cierto, llevan impregnada nuestra relación con ellos, son depositarios de nuestras ansias, ilusiones, deseos, odios, afectos, etc. Pero Argimón sabe que nuestra sensibilidad està ya embotada para captar su contenido. Por lo que la única vía para reforzarlos es convertirlos, de nuevo, en estrictas formas sensibles: valorarlas estéticamente. Cuando nos hayamos acercado a los objetos por las propiedades formales inéditas que Argimón sabe poner en evidencia en ellos; cuando sus huecos, vacíos y recovecos, sus planos alabeados nos interesen como tales, entonces, tal vez, es posible que vuelva a interesarnos su mensaje, su contenido; no por su valor económico que en ellos pueda estar presente, sino por su dimensión afectiva y entrañable, precisamente aquella que habíamos descuidado, negligido e incluso olvidado...
(36)
(35) LAZO, Mercè: Argimon o el silenci punyent. Avui, Barcelona, 25 febrer 1979.
(36) PUIG, Arnau: Argimón: la riqueza formal de lo deleznable. Guadalimar, Madrid, gener, 1979.

1980
Amb aquest poema de Joan Brossa es presenta l'exposició a la galeria barcelonina 491:


Atrezzo per al Melodrama que escriuria el pintor Argimon

4 taules de taverna. 8 tamborets. 8 gots,.
4 gerres de fang Tinter de banya i ploma.
Fanal de sostre. Dos candelers. 6 mascaretes.
Cistell amb ampolles. 2 vares d´agutzil. Campana interior.
Mordassa. Bossa de malla. Bastó de crossa.
2 cadires de vaqueta. Reclinatori.
Crucifix, 2 canelobres. Llibre de missa blanc.
Sofà de vellut vermell.
Cofre enllaunat. 4 coixins. 4 escambells i una taula àrab.
Llanterna i manoll de claus.
Taula amb tovalles vermelles.
4 plats. 4 coberts. 4 tovallons. 4 àmfores.
Plata amb pollastre. 2 canelobres de 5 espelmes. 4 seients daurats. Copa. Rellotge de sorra. Arquilla amb flascons.
4 espases. Pistola. 2 espases de cassoleta, d'agutzil,

D'aquesta exposició Pilar Parcerisas diu: ...En Argimon, però, el foc és controlat, just al punt que deixa el color volgut, just en la forma desitjada, La tradició del "collage" en la seva obra encara hi és palesa i s'estructura en la sobreposició de dos nivells materials: l´extern (afectat pel foc) i l´intern, que fent realment de suport, actua de paisatge extern darrera una finestra oberta, a vegades amb connotacions clarament socials darrera uns retalls de premsa.
"El món de l´ objecte encara hi és present, ja descontextualitzat, refet i transformat en les caixes negres o bé representant damunt un suport i de forma seriada a mode de joc de cartes (solen ser les eines emprades en el procés: tisores, pinzell, etc.), Tampoc no hi manquen algunes manifestacions properes a l´art "pobre", però allà on la seva obra sorprèn és en els encaixonaments bitridimensionals que fa dels materials. Bidimensionals, perquè la disposició ordenada i d'apropament al suport tradicional pictòric l´acosten a la pintura, i tridimensional en tant que, en realitat, és una caixa i es juga amb matèria objectual (paper de plata arrugat, filferro ordenat com una pintura escríptural ~ gestual o rotlles de cel.luloide desordenats aparentment, creant uns espais plens i buits).
"Diríem de l´obra més recent de Daniel Argimon que gaudeix d´un ordre que l´apropa més al fet pictóric que no al fet objectual, encara que parteix de la matèria - objecte per construir la seva obra.
(37)
Argimon torna a presentar la seva obra a Mèxic, a la Galeria Pecanins i li prologa el catàleg Corredor Matheos: ..se ha valido, desde hace mucho tiempo, del collage: no sólo de papeles, que al principio quemaba, sino de la inserción de elementos y materiales más heteróclitos; en las obras expuestas en esta ocasión: papel de periódico, papel de embalar, papel de plata, papel de decoración...
"...Los materiales son pobres, como degradados; con frecuencia, usados o manipulados por el artista: arrugados, quemados, irreconocibles. Su austeridad encuentra su correlación en el color. Y, sin embargo.por esto mismo, es importante. Tiende el color a ser oscuro, con negros y tonos agrisados. Propiamente colores son el rojo y los tostados por una parte, y por otra los azules. Y también en el color se establece una oposición - diálogo entre los colores sordos -colores brillantes, tonos oscuros y notas vivas, las cuales son como heridas, relacionadas con los propios accidentes del material. En el carácter informal contrasta con la estructuración de los distintos elementos o manchas de color, ordenados a veces en estructuras de repetición. La contradicción, esencial en el arte, se establece visiblemente entre caos y orden, disciplina y libertad. Porque a pesar de que las partes se compongan de manera geométrica, no existe rigidez alguna ni da sensación de fijeza: las formas flotan, o cruzan el espacio diagonalmente -no es ya, recordémoslo, el espacio plano del cuadro, sino un ámbito abierto a toda clase de interrogaciones-. E interrogaciones vienen a ser los signos, las aberturas, la ambigüedad, necesarias para que la obra siga afluyendo y que dan respuestas a la acaso connatural crisis del arte.
(38)
(37) PARCERISAS, Pilar: Bi tridimensinalitat d`Argimon, Avui, Barcelona, 24 de febrer 1980
(38) CORREDOR MATHEOS, J.: Argimon. Catàleg Argimon Gal. Pecanins, Mèxic,Juliol 1980.

1981
El següent poema d'Encama Fontanet introdueix el catàleg de l'exposició a la Galeria Byblos de Palma de Mallorca:
AIgas ocrecinas, verdeantes, azuladas... en vívidas pinceladas que nos aproximan a la verdad, entrevista sólo, veladamente, a través de texturas casi olvidadas del color.
Renovación constante en sorprendente quietud - movimiento, que adquiere en el collage una serena reflexión,
Gamas complejas impregnan, matizan una obra que trasciende la materia, el color, la forma... sumiéndose en la inespacialidad,
Intemporal equilibrio entre el ser y el no - estar, en contínua abstracción.
Materiales diversos, entremezclados en universos increíbles, en atónitos sin -horizontes.
Oleadas de autenticidad: la autenticidad de quien, en constante superación, ha logrado una identidad entre su obra artística y humana, de quien ha sabido ser hombre - artista en insomne conjunción.
Nadie, nada mejor que su obra, contenida y sobria, para hablarnos de él.

1982
És nomenat President de la "Federació Sindical d'Artistes Plàstics de Catalunya" (F. S. A. P. C.), càrrec que ocuparà durant dos anys. Aquesta associació d'artistes plàstics d'àmbit català té com a objectius fonamentals la representació, defensa i promoció dels interessos econòmics, socials, professionals i culturals dels artistes.
Amb posterioritat Lourdes Cirlot analitza les obres d'aquests anys i escriu: ..." a la dècada dels vuitanta, sobretot durant els sis primers anys, l´ artista ha recorregut al foc d' una manera constant en gairebé totes les seves realitzacions. Per aquest motiu es pot arribar a la conclusió que el foc és el veritable protagonista en l´obra d'Argimon dels anys esmentats,.. En aquesta etapa no existeix ni una sola obra figurativa. L´ essencial ja no és el tema, ni la referència a la realitat, sinó l´experiència cromàtica, unida a les qualitats obtingudes per mitjà del foc damunt el paper... (39)
La seva obra es presenta a Ginebra, a la Galeria Editart, i a les Cases d'Alcanar (Pub Castor).
(39) CIRLOT , Lourdes: Daniel Argimon. Editorial Àmbit, Barcelona, 1988 (pàg. 70.)

1983
Obté la Llicenciatura en Belles Arts a la Universitat de Barcelona. Editart de Ginebra li edita "Objets de la Nuit", un aiguafort amb un poema de José Angel Valente. Com a reconeixement del seu bon treball en l'obra gràfica obté el Premi Mini Gravat que s'atorga a Cadaqués.
De l'obra que presenta a la Galeria Trece de Barcelona, Victòria Combalia diu: ..De ahí que este retorno al lienzo con un trabajo -muy bien resuelto en algunos casos- de superposiciones y de colores nos parezca, dentro de su " clasicismo", una buena señal.
"Esta reciente exposición da un paso hacia la pura belleza de la forma: son obras que no llevan título (y el título es algo bàsico como sugerencia de lectura) y que explotan en múltiples variantes el tema de las superficies. Una vez que el espectador ha comprobado que los tonos oscuros se deben a la superficie quemada del papel, un juego laborioso de percepción se establece entre los distintos planos. Lo quemado está en prímer término, dejando aflorar el color del fondo (con pincelada suelta y rápida) en huecos o rasgaduras discontinuas. Si el fondo es de un color más vivo, puede verse -típica operación de Gestalt- como en primer plano.
"El conjunto forma estructuras organizadas con simetría, y en ocasiones se incluyen grafismos o se tiñe el papel.
(40)
Exposa novament a l'Institut Francès de Barcelona, a la Fontana d'Or de Girona i també a la Galeria Gisele Linder de Basilea. Les obres actuals obeeixen a un tipus de composició en el qual regeix certa simetria. No obstant, no per això manquen d'una mobilitat i d´un dinamisme acusadíssims. El color contribueix a marcar dits efectes, Argimon treballa amb una gamma molt àmplia que comporta tant l´ús de colors càlids i atraients -com s´observa a les obres de coloració groga - ataronjada-, com de colors freds - com la pintura feta totalment en blau-, El procés tècnic a què sotmet l´ artista les seves realitzacions és lligat a l ús del foc. Aquest element ja havia estat utilitzat per Argimon anteriorment, en la seva etapa informal; d´aquí que el seu domini sobre aquest sigui total, Argimon sap dirigir el foc tal com desitja per aconseguir configuracions perfectes i precises. Mitjançant el contacte amb l´element dit aconsegueix alterar les qualitats dels materials que usa com a suports, ja siguin paper o teles. Així, l'espectador moltes vegades s'enfronta a uns materials que ja no tenen res a veure amb els inicials emprats pel pintor. El procés de transformació adquireix, per tant, un valor estètic en si, és l´ element fonamental a considerar,,.
"La "pintura" d'Argimon ja no és només pintura, sinó que comporta importants experiències i innovacions al camp del collage. Argimon ha aconseguit crear els seus propis collages, la finalitat dels quals ja no està només en el fet d´adherir per enganxar en una superfície d'un suport determinat un element de paper i tela, per exemple. Argimon supera aquesta finalitat en la mesura en què sotmet l'element que ha d'encolar-se a l´acció del foc i així modifica de manera profunda el seu aspecte físic a l´igual que el seu contingut intrínsec...
"Al començament he apuntat l´existència d´un evident equilibri en l'obra actual de l´artista. Des del seu punt de vista, aquest equilibri sorgéix de la combinació d' una sèrie de factors que encara poden considerar-se dintre de la producció artística tradicional -com el recórrer a composicions simètriques, a establir ritmes per repetició d'elements, a utilitzar gammes cromàtiques conjuntades- amb altres factors que, pel contrari, apunten a la destrucció dels abans esmentats. El fet destructiu s'expressa mitjançant el foc que crema contorns de papers, transforma qualitats d'elements i atorga coloracions diferents de les inicials, L´obra d'Argimon es compon, per tant, d´elements contraris que al procés de conjunció de les seves tensions aconsegueix captar l´atenció de l´espectador i submergir-lo al seu món. (41) analitza Lourdes Ciriot l'obra presentada a Girona.
(40) COMBALIA, Victòria: Un informalismo clásico. El País, Barcelona, 19 febrer 1983.
(41) CIRLOT, Lourdes: L´obra actual de Daniel Argimon, Catàleg Fontana d´Or, Girona, març- abril 1983.

1984
Argimon torna a presentar la seva obra a Mèxic, inaugura al "Museo de Arte Modemo", a l´Orfeó Català de Mèxic i també a la Galeria Pecanins. La presentació en el catàleg per al "Museo de Arte Modemo" l'escriu Lourdes Cirlot.
La crítica d'aquestes mostres aparegudes en la premsa diu: ...Los críticos mejicanos destacan que "su dominio sobre el fuego es total, sabe dirigirlo tal y como desea para lograr configuraciones perfectas y precisas". Se señala asimismo que a través del contacto con el fuego consigue dar un nuevo sentido a los materiales que usa como soportes, ya sean papeles o lienzos.
"El papel -dice Argimón- para mí es lo mismo que la paleta para otros pintores. Escojo el papel, lo pongo liso, lo arrugo o lo quemo, lo pinto o lo dejo sin pintar, Ofrece múltiples posibilidades...
(42) Així mateix Pilar Parcerisas escriu: ...L´obra d'Argimon parteix dels principis inspiradors del collage i les seves pintures, lluny de sotmetre´s a una visió fragmentada dins l´abstracció, conserven una gran unitat i una coherència internes. Sempre hem admirat aquesta convivència contradictòria entre la pintura com a fragment i la unitat del quadre.
"La manipulació a la qual sotmet la matèria dóna uns resultats equivalents al que podria ser la taca de la pintura. Així, són freqüents en les seves pintures diverses accions: arrugar, cremar, esquinçar, sobreposar, etc.
"Una altra de les coses que destacaria de la producció recent d'Argimon és el ritme i la possible relació entre els elements que actuen com a signes pictòrics i l´escriptura, ja que, sovint, els seus espais cremats creadors de blancs i ombres, evocadors de signes escripturals i àdhuc de paisatges, són els generadors d'aquest ritme que fa inconfusibles les obres d'Argimon...
(43)
Per altra banda, també inaugura a Cadaqués, a la Galeria Pasqual Fort, i a Sabadell, a l´Alliance Française.
(42) IBARZ, Joaquim: El Museo de Arte Modeno de Ciudad de México presenta una importante exposición de Argimón. La Vanguardia, Barcelona, 15 juliol 1984.
(43) PARCERISAS, Pilar: Exposició d´Argimon a Mèxic. Avui, Barcelona, 12 de juliol 1984.

1985
...Daniel Argimon o la tardor. Com un jardiner que arreplega les fulles dels arbres, tan plenes de gammes i tons de color, així fa Argimon amb els seus "collages" abstractes; però ell estructura i compon, amb gran cura, els seus papers abans d'enganxar-los, per aconseguir, mitjançant el foc, augmentar el cromatisme ric i sugerent... (44) D'aquesta manera Enric Sales ens explica el treball d'Argimon en el catàleg de l'exposició Quatre Expressions, on també es presenten obres de Carbó Bethold, N. Narozky i Elena Paredes. Aquesta mostra s'inaugura a la Galeria Port Lligat de Cadaqués, i l'any següent es presenta a Montpellier i a Barcelona (Institut Francés).
Obté el segon premi Lassalle d'Art a Barcelona així com el primer accèssit en la I Biennal d'Art F. C. Barcelona.
(44) SALES, Enric: Quatre expressions. Catàleg Quatre Expressions. Galeria d'Art Port Lligat, Cadaqués, agost - setembre 1985.

1986
Abandona la plaça que ocupa com a professor de dibuix al Liceu Francès de Barcelona, fet que li permet una dedicació més gran a la seva activitat artística.
Presenta una exposició a la Galeria Cuenca d'Ulm (Alemanya). De l'obra d'aquests anys Lourdes Cirlot escriu: D'una forma lenta, però gradual, Daniel Argimon ha anat recuperant el seu interès per les pintures en què el paper exercit per la matèria posseeix una importància decisiva. Durant gairebé tres anys, entre 1985 i 1987, l´artista català ha optat per emprar denses matèríes, constituïdes per papier maché, en les seves realitzacions. Totes les quals es caracteritzen pel fet d´exigir un temps llarg de preparació i d'execució. En general, es tracta d´obres que presenten un suport pintat amb pinzellades de gest perfectament perceptible, sobre les quals destaquen regalimats i esquitxats de pintura de color diferent a l´ utilitzat per al fons. Sobre aquesta superfície, s´hi poden observar denses zones de matèria obtingudes per l´acumulació de papier maché que queda fixat gràcies a l´ ús de coles viníliques. Per altra banda, en certes pintures, s'hi pot rastrejar també la presència de certes cremades derivades de la utilització del bufador,
"Una constant de les obres d'aquest període és l´àmplia gamma cromàtica utilitzada, perquè en algunes arriben a coexistir més de cinquanta colors distints. La superposició de diferents tonalitats d´un mateix color dóna com a resultat pintures d´indubtable atractiu...
(45)
(45) CIRLOT , Lourdes: Daniel Argimon. Editorial Àmbit, Barcelona, 1988 (pàg. 94.)

1987
Novament és escollit com a President de la Federació Sindical d'Artistes Plàstics, càrrec que ocuparà fins a l'inici del 1992.
Així prologa Francesc Miralles el catàleg de l'exposició a la Galeria Joan Oliver "Maneu" de Palma de Mallorca: Sempre, tot és vell i tot és nou en l´obra de Daniel Argimon. Un recorregut al llarg de l´extensa obra d'aquest artista ens enfronta amb la sorpresa i el canvi i ens retorna a una base inamovible. Al llarg dels anys ha establert un joc d´alternances que van des de la protesta social a les subtilitats estètiques passant sempre per un tracte morós de la matèria. Aquesta és la constant més radical en la seva obra, allò que li dóna unitat i continuïtat.
"Cal recordar aquell informalisme matèric d´uns primers moments; cal recordar aquells collages que s'inscrivien dintre del pop art; cal recordar aquells objectes cremats construïts a partir de la mateixa destrucció; cal no oblidar el paper enganxat sobre tantes teles, amb grumolls de color i pigments...

"En totes les etapes de la seva obra, Daniel Argimon ha buscat un tipus de transcendència, mogut per la prioritat de l´home sobre la pintura. 1 el mitjà amb què ha afrontat el seu llenguatge ha estat la manipulació i la transformació de la matèria. 0 sigui, que d'una o altra forma aquest autor ha fet sempre collage, ha treballat a partir d´una matèria real. Aquest fet és important, perquè el converteix en un dels artistes més assidus a aquest tipus de treball, perquè ha sabut donar a la matèria i als objectes trobats una àmplia gamma de possibilitats: la matèria com a trencament, la imatge com a recordatori, l´ objecte com a incentiu, la matèria com a recomposició...
"Quan un artista intensifica una experiència fins als extrems límit s'endinsa tant en ella que condiciona tot el que fa. D. Argimon ha condicionat al collage, a l´ús de l´objecte, tota la seva manera de fer: fins a l´extrem que quan pinta a l´oli, els anys setanta, ho fa de tal manera que sembla que estigui enganxant papers retallats; quan pinta olis i acrílics els anys vuitanta, sobre la tela suport, sobre la pintura, enganxarà papers sobre els quals tornarà a pintar...
"Aquest és un fet que no ha estat prou valorat en la manera de treballar d'aquest artista, doncs en ocasions s'han pogut creure -i s´ha dit- retorns a unes maneres de fer que tan sols eren insistències i variacions d'una metodología de treball.

"Tota aquesta llarga experiència ha desembocat en una obra que en molts aspectes retorna als seus inicis: en una valoració de la matèria per si mateixa. D. Argimon troba més el seu punt com més simplifica: i en el moment actual simplifica molt. Això ens duu enfront d´unes obres madures que van perdent la rígidesa d'un estructuralisme atenuat per agafar la força orgànica de la matèria. Sense tants anys de treball directe dels materials no fóra possible trobar aquestes obres que ens fan viure una poètica peculiar, doncs no és el tema -que no n'hi ha- ni tan sols la referència, sinó la poètica del propi material, del mateix paper i del color, treballats amb gran domini i suavitat... (46) Inaugura a la Galeria Nomen (Barcelona) i a Àmbit (Barcelona).
(46) MIRALLES, Francesc: Daniel Argimon. Catàleg Argimon. Maneu Biblioteca Maneu, Palma de Mallorca, Quadern n.0 3, març 1987.

1988
Presenta tres exposicions a Alemanya, dues se celebren a la ciutat d'Ulm (Galeria Cuenca i a Franz Spiegel Buch (GmbH) i l'altra a Freiburg (Galeria Baumgarten). A la Galeria Franz Spiegel s'exhibeix una mostra molt completa de l'obra gràfica de l'artista (cent obres: gravats, litografies, serigrafies i linòleums). S'edita així mateix un catàleg il.lustrat amb cent cinquanta reproduccions de la seva obra gràfica, des de 1950 fins ara, i un text de la Conservadora del Museu d'Ulm, Dorothea Bauerle, que assenyala: L´obra gràfica de Daniel Argimon, que des de 1960 es desenvolupa paral.lelament als seus collages i pintures, no ens ofereix, com tampoc no ho fa la seva pintura, una representació naturalista de la realitat, sinó signes que reflecteixen la realitat en la nostra consciència espiritual. Les litografies i els aiguaforts d'Argimon juguen amb tota la gamma de mitjans pictòrics utilitzats el segle XX, independentment de la representació d'allò visible: línia i superfície, estructures i ritmes, moviment, color, textura. Mitjançant una utilització subtil s'analitzen i alliberen aquests "elements de l'obra dart" .
"Els signes i símbols que Argimon troba i crea recorden algunes vegades les marques clandestines de gitanos i captaires, les figures i màscares maldestres dels graffiti anònims, gravats amb tosques eines en murs i parets, o els gargots de nens en l´asfalt. A vegades també tenen la força enigmàtica d'una antiga escriptura oblidada que ja no és possible desxifrar, però que malgrat tot amaga un poder evocador. Apareixen imatges com la figura humana estandaritzada que, estant moltes vegades suspesa en el paper, expressa gestos i moviments existencials: els braços estesos o aixecats, la postura arraulida, l´ encongiment, el fragment. Aquestes figures "pictogramàtiques", que amb freqüència presenten una càrrega intencional suplementària amb l´afegit destranys signes o jeroglífics enigmàtics -fletxa, taca, cercle- condueixen cap a les regions d'allò màgic o fetitxista. Encara que les obres no siguin agrupades en sèries o àlbums, la seva expressió, el seu llenguatge pictòric, condueix a treballs emparentats, colaterals; d'una idea bàsica es desenvolupen les variacions d'un tema...
"L´obra gràfica deDaniel Argimon, que es publica ara per primera vegada en la seva totalitat, complementa i amplia la seva obra pictòrica. Amb dues pintura i obra gràfica, treballen en un mateix pla de contingut i estil; sembla sovint com si Argimon tractés la planxa de coure, la pedra litogràfica com si fos un tros de paper, com si dits i pinzells realitzessin el mateix tipus d´intervenció. En ambdós mitjans, Argimon varia entre figuració i abstracció, manté un equilibri entre les diverses realitats i les seves ombres.
(47) En analitzar l´obra pictòrica que es mostra a Amposta, en el Museu del Montsià i a la Caixa de Tarragona, Maria Ll. Borràs escriu: L´Argimon dels anys vuitanta resumeix en certa manera les diferents etapes que han anat succeint-se en la seva obra, sota el denominador comú de la valoració de la matèria sàviament manipulada. Una matèria descoberta els anys cinquanta, densa, terrosa, agredida pel grafisme i a voltes per l´ efecte del foc. Una matèria fosca emparentada amb la tradició catalana de la pintura negra de, per exemple, Nonell. Una matèria que s' ordenarà en imatges de la vida quotidiana en la dècada següent mitjançant el collage i la trepa. Una matèria, en fi, que els últims anys ha estat tractada amb virtuosisme d´ofici i amb la qual el pintor ha creat tota una poètica del fet quotidià, del fet humà intensament viscut, sempre amb una gran economia de mitjans...
"...Aquesta exposició recull obra significativa de l´Argimon dels anys 1980 a 1988. Hi trobem des d´ una manipulació de la roba plegada en bandes i tenyida o del collage de paper de diari enganxat al suport igualment plegat en bandes fins a obres matèriques on empra el làtex i el pigment o bé aconsegueix el gruix amb collages de pasta de paper... (48).

L'editorial Ámbit publica una acurada i àmpliament il.lustrada monografia escrita per Lourdes Cirlot.
(47) BAUERLE, Dorothée: Zur Graphic von Daniel Argimon. Catàleg Franz Spiegel Buch GmbH, Ulm 1988.
(48) BORRÀS, Maria - Lluïsa: El món poètic de Daniel Argimon. Catàleg Argimon anys 80. Museu Montsià i Caixa Tarragona, desembre - gener 1988.

1989
Entra en contacte amb la Galeria Broomhead de París on celebra una exposició. La premsa de Barcelona diu:...Argimón reconoce que "si bien evoluciono, como cualquier artista que se precie, debo reconocer que he seguido una línea. Yo empecé en los años cincuenta con un expresionismo muy duro, pero rápidamente pasé a la abstracción y el collage porque me gusta mucho mezclar materias; creo que es otra forma de dar testimonio de una época.
"...La condensada retrospectiva de París muestra que hay una coherencia, una transición serena, dentro de la abstracción y del recurso a "materias otras"; pero, también, que la obra última se desmarca por una mayor claridad y transparencia.
(49)
Francesc Miralles comenta en el catàleg del Museu Monjo de Vilassar de Mar: Porque Daniel Argimón se ha alejado ahora de la composición objectual y estos últimos años se decanta hacia posiciones más esteticistas. Ahora no juega con la fuerza de la sorpresa, con el contenido ideológico de la contestación, sino que incide desde una posición discreta en hallar, todavía, continuando y ahondando en viejas propuestas propias, una expresividad a través de la materia. (50)
Novament presenta una exposició a Ulm, a la Galeria Ambiente, i també una a la Haya, a la Galeria Timao.
És convidat a Strasbourg per l'organisme francès "Etat Generaux de la Culture" per debatre temes a l'entom de la situació del món i del mercat aríistic en la comunitat europea.
L'U. R. D. L. A. (Union Regionale pour le Developpement de la Litographie d'Art) l'invita als seus tallers de Lyon per dur a terme una edició de litografies.
(49) CABALLERO, Óscar: Daniel Argimón expone en París sus obras matéricas como testimonio de época. La Vanguardia, Barcelona, 4 desembre 1989.
(50) MIRALLES, Francesc: Argimon. Catàleg Daniel Argimon. Museu Monjo, Vilassar de Mar, febrer 1989.

1990
És nomenat membre del Consell d'Administració de la recentment creada societat d'autors d'artistes plàstics, VISUAL E.G.A.P., presidida per Albert Ràfols Casamada
Argimon és un dels artistes integrants en la mostra "L'informalisme a Catalunya" organitzada per la Generalitat, que després de presentar-se al Centre d'Art Santa Mònica recorregué diverses ciutats de l'estat espanyol.
Il.lustra el recull del recent premi Nobel Camilo José Cela, editat a Alemanya per Coron Verlag.
Conxita Oliver, en ocasió de la mostra celebrada a la Galería Àmbit de Barcelona, escriu: Daniel Argimon (Barcelona, 1929), presenta una escollida col.lecció de la seva obra recent, en la qual palesa la seva característica predilecció per la manipulació de la materia i pel "collage", procediments técnics amb qué, al llarg del seu desenvolupament, ha aconseguit un estil propi i personal.
"Es un dels artistes que mes ha investigat dins el llenguatge informal, amb el qual ha estat intensament lligat en algunes etapes de la seva trajectòria. L´ experimentació de tècniques, la investigació del comportament dels diferents materials, la constant innovació del vocabulari expressiu, han exercit un paper fonamental en la seva creació. Pigments, teles i papers, harmoniosament conjugats i ordenats, otorguen a les seves pintures una texturació sensual i cálida, banyada d´un cromatisme fosc i profund.
"Durant els primers anys de la década dels vuitanta, el foc ha estat el gran protagonista de l´obra d'Argimon. La destrucció, l´ennegriment, l´ erosió, la ferida o la corrosió produíts per I'atac del foc sobre el paper, principalment, van donar origen a un extens nombre d'obres en les quals, per damunt de tot, s´analitzaven les quantitats expressives obtingudes per l´esmentat agent. El creixent interés de l´artista per aquest material tan dúctil deriva en l´ intens ús del paper "maché" en les seves realitzacions. La densitat matérica i textural, subratllada encara mes pels regalimats i les taques, recobra la seva importancia. Una ordenació geométrica d´estructuració simètrica edifica aquestes composicions.

"Papers, cartrons ondulats, serrells, cordes, teles..., s´aglutinen en un univers matèric que entronca clarament amb els seus inicis. Pero una interna esquematització construeix la composició que, en algunes obres, arriba a una rigorosa edificació geomètrica que s´allunya, en aquest aspecte, d'aquella vessant informalista. (51) També exposa en diferents poblacions de Catalunya: Granollers (Galería AB), Manresa (Galería Sergio Sánchez), Begur (Museu d 'Art Contemporani "Can Marc"), i a Vilafranca del Penedés (Galería Kaixu).
En premsa es diu: Daniel Argimon no habla -no le gusta- de sus pinturas; las toca, sin embargo, constantemente, mientras dura nuestra entrevista. Su obra tiene un valor eminentemente " táctil", pues no en vano Argimon se ha distinguido a lo largo de su dilatada trayectoria como pintor por una innovación constante de materiales y técnicas a fin de subrayar el carácter "textural" de la pintura. Son las suyas obras pintadas al acrílico "que uso -nos explica-por las posibilidades que ofrece controlar la rapidez de secado, y que mezclo con arena, serrín, colas, etc., buscando la rugosidad.
"La constante entre las piezas es el uso del "collage: "Siempre lo he empleado, desde los sesenta, debido a mi interés por incorporar al cuadro elementos extrapictóricos". En la trayectoria de Argimon, la incorporación del collage a través, sobre todo, de las fotografías adheridas al cuadro, fue el cauce para el surgimiento de la figura humana en su obra. Ahora, cuando ésta ha vuelto a desaparecer, el cartón -recurrente en los últimos tres años de Argimon-, el papel de periódico, los trozos de ropa o los flecos de pasamanería "pierden su identidad y se incorporan como elementos exclusivamente pictóricos, que utilizo para crear una materia más"

"Al renunciar a lo iconográfico Argimon ha sacrificado la poética de la vida cotidiana que imprimió, con singular economía de medios, a tantas buenas obras que quedan en la memoria del aficionado: "Sí, hubo un momento en que cogía elementos cotidianos. Ahora, sin embargo, voy por la calle, veo una cosa y la guardo, pero en el mismo sentido que si veo un verde o un rojo, y lo incorporo. (52)
(51) OLIVER, Conxita: L´encant d 'allò táctil. El neoinformalisme de Daniel Argimon. Avui, Barcelona, 7 novembre 1990
(52) FONTRODONA, Óscar: Daniel Argimón: "Empleo el "collage" como elemento matérico en el cuadro. ABC Cataluña, jueves, 9 noviembre 1990.

1991
Presenta l'obra a Spa (Bèlgica), a Spa Art Gallery, a Bordeaux a la "Casa de Goya" i novament a Mèxic, a la Galeria Pecanins i al "Museo Nacional de la Estampa", on exposa un recull d'obra gràfica realitzada entre 1975 i 1991. En el catàleg d'aquesta darrera mostra Daniel Giralt Miracle escriu: ..El Daniel Argimón que trabaja sobre el soporte pictórico no se distingue en nada del que utiliza las planchas de cinc, de cobre o las pantallas de serigrafía, o del que entrecruza técnicas inventando nuevas calidades plásticas que pone al servicio de su fértil narrativa.
"...Su obra estampada, al igual que su pintura, manifiesta una indiscutible obsesión textural que tanto se dirige a la percepción visual como táctil. Los elementos extrapictóricos, las nuevas experiencias plásticas, el uso de materiales y soportes inéditos (arena, serrín, colas, trapos viejos...) llegan a perder su identidad para transformarse en parte integrante de una obra, enriqueciendo su composición material y su capacidad comunicativa.

"En el fondo, el suyo es un retorno a la alquimia, usando ortodoxa y heterodoxamente los procedimientos de estampación a la busca de una nueva materialidad y de una nueva expresividad. Los ácidos, el fuego, los minerales, la materia orgánica, las tintas, todo lo que pueda cargar de densidad expresiva la epidermis del papel es utilizado provocativamente, apasionadamente.
" ...Consciente de que aun puede descubrir nuevas posibilidades expresivas utilizando los viejos y los nuevos procedimientos, en su última etapa abandona los temas más narrativos y las figuraciones más explícitas para centrarse en unas composiciones de raiz abstracta y ordenamiento geométrico que expresan al máximo esta voluntad tectónica de maximalizar los valores propios del grabado.
"No fue por casualidad que conocí a Daniel Argimón detrás de un tórculo, ajustando distintos tirajes de un "bon a tirer" como profesor de técnicas gráficas en la Escuela de Artes y Oficios de Barcelona. Su lucha con la prensa, su cuidado en los tintajes, su precisión en las estampaciones, su entrega al ritual de preparar las planchas, su tensión psíquica en el momento de delimitar formas y composiciones, revelaban una pasión y una obsesión por el grabado que le ha permitido ser uno de los creadores màs prolijos de esta especialidad y uno de los artistas catalanes que màs atención le ha dedicado y mejores resultados ha conseguido.
(53)
En aquest any d'infatigable activitat Argimon participa en diverses col.lectives. D'entre elles és de destacar "Autour d'Arrabal" a París. Així mateix inaugura també altres exposicions personals: a Sant Cugat (Galeria Canals), a Madrid (Galeria Rayuela) amb un catàleg prologat per Conxita Oliver, a Barcelona (Institut Francès), on reuneix una selecció dels seus treballs no exclusivament pictòrics, és a dir, realitzats mitjançant la Integració o manipulació d'objectes i materials diversos; a la Sala Luzán de Saragossa amb pròleg en el catàleg de Vázquez Montalbán que escriu: ...Cualquiera que haya seguido la trayectoria de Argimón verá en esta muestra una prueba del ensimismamiento de una pintura que no necesita ser razonada desde fuera. Tampoco estamos ante un caso de manierismo, aunque el manierismo es legítimo cuando se ejerce en un período de entretiempos, entreguerras, entremares. El pintor, en un momento espléndido de asumir todo lo que ha "enconïrado" fuera ético, estético, social, el objetivo de su búsqueda se ha apoderado de todos sus recursos idiomáticos. Son plenamente suyos y conserva íntegro un lirismo agresivo, "fauve" si se tiene en cuenta la violencia de unos colores de escombreras. No hay la menor concesión decorativista, porque lo que en otro pintor hubiera sido legítimo, en Argimón hubiera sido simple concesión. Ni siquiera cuando establece un sentido del ritmo, valiéndose de elementos rítmicos tan diversos como pobres y enmascarados, lo hace para introducir la retina del contemplador en una melodía facilitadora
"Tal vez la gran sorpresa que propone esta ultimísima muestra de Argimón es que el pintor, que ya no pinta para ayudar a cambiar el mundo, haya encontrado la esencia misma de la radicalidad de su indignación moral ante la realidad. De ella aprovecha lo que la convierte en corrosión de si misma, los colores son la peor piel de las cosas, lo matérico excluye la piedad de la yema de los dedos, El pintor se niega a explicar, explicarse lo que pinta ahora. Ni siquiera lo titula. Al pie de cada cuadro podría figurar el número de teléfono de cualquier barbarie. Al fin y al cabo cada uno de estos cuadros es una estación terminal, hoy por hoy, que comunica con el origen de las primeras miradas.
(54)
(53) GIRALT - MIRACLE, Daniel: El empirismo gráfico de Daniel Argimón. Catàleg Museo Nacional de la Estampa, México. Agosto - septiembre 1991.
(54) VÁZQUEZ MONTALBÁN, Manuel: Argimón ensimismado. Catàleg Daniel Argimón obra reciente. Sala Luzán, Saragossa, novembre - desembre 1991.

Estudis, premis i beques