ARGIMON: MATÈRIA FETA PINTURA

Del 5 al 29 d'octubre de 2004.  

 

Galería Interatrium

C/Consell de Cent 295, Barcelona
 
En catalá
En castellano
Presentació d'en Alex Mitrani

Argimon, matèria feta pintura.


L'enorme èxit de l'informalisme al voltant de 1960 va portar a una retòrica gestual i espaialista adoptada de manera de vegades més efectista que efícaç. Per a molts artistes, l'informalisme va ser un episodi breu, una concessió a la moda. Per a d'altres, però, significà un autèntic canvi de paradigma pictòric,una revolució estètica. Es el cas de Daniel Argimon, amb una obra tant coherent com oberta a una experimentació no gens frívola, sinó fonamentada en un llenguatge molt concret i assumit en els seus valors plàstics i morals.
La seva pintura és més material que matèrica. La matèria no és un element afegit: és, artistotèlicament, allò que conté la forma. Objectes, espais, ritmes, germinen del substrat físic. Interessa el moment d'aquesta creació, evitar el prosaïsme d'un món ja creat i explicat al qual ens conformem resignadament. L' abstracció matèrica -si és que pot ser abstracte- ens retorna a l'esforç primer de comprensió i gestació del món, començant per una voluntat humil d'ordenació quasi artesanal.
A la present exposició, breu però de caràcter antològic, podem apreciar degudament diverses etapes essencials en el desenvolupament de l'obra d'Argimon. Contradint el to dramàtic que va tenir sovint l'informalisme, nascut a l'època de l'existencialisme, la pintura d'Argimon es benefícia del caràcter vitalista que tingué com a home: hi ha un gaudi seriós en l'experimentació plàstica que porta a un aprofondiment del collage i el dripping. Una tècnica molt personal és la del cremat, una manera altament espiritualitzada i atzarosa de control de la matèria que es veu després corregida per la cerca de ritmes compositius molt estrucurats.Tenim igualment dos exemples de la seva aproximació a la fíguració: l'un amb un grattage a la manera dels graffíti, que té quelcom d'homentage a Josep-Maria de Sucre; l'altre amb clara vocació crítica.També podem apreciar una característica d'Argimon: el contrast entre preciosisme, fíns i tot amb elements barroquitzants, i austeritat. Dels negres i els colors cendrosos sorgeixen sordament flamerades daurades o lluentors porpres. Som, doncs, devant d'una poètica construida laboriosament i que sap extreure insospitades riqueses de l'aparent opacitat del món. És, en això, una pintura optimista.

Per consultar una completa biografía clicka aquí.

 

Argimon, materia hecha pintura.


El enorme éxito del informalismo alrededor de 1960 llevó a una retórica gestual y espacialista adoptada de manera a veces más efectista que eficaz. Para muchos artistas, el informalismo fue un episodio breve, una concesión a la moda. Pero para otros significó un auténtico cambio de paradigma pictórico. Es el caso de Daniel Argimon, con una obra tan coherente como abierta a la experimentación nada frívola, si no fundamentada en un lenguaje muy concreto y asumido en sus valores plásticos y morales.
Su pintura es más material que matérica. La materia no es un elemento añadido: es, aristotélicamente, aquello que contiene la forma. Objetos, espacios, ritmos, germinan del sustrato físico. Interesa el momento de esta creación, evitar el prosaísmo de un mundo ya creado y explicado al cual nos conformaríamos resignadamente. La abstracción matérica -si es que puede ser abstracta- nos retorna al impulso primero de comprensión y gestación del mundo, comenzando por una voluntad humilde de ordenación casi artesanal.
En la presente exposición, breve pero de carácter antológico, podemos apreciar debidamente diversas etapas esenciales en el desarrollo de la obra de Argimon. Contradiciendo el tono dramático que tuvo frecuentemente el informalismo, nacido en la época del existencialismo. la pintura de Argimon se beneficia del carácter vitalista que tuvo como hombre: hay un gozo serio en la experimentación plástica que lleva a la profundización del collage y el dripping. Una técnica muy personal es el quemado, una manera altamente espiritualizada y azarosa de control de la materia que se ve después corregida por la búsqueda de ritmos compositivos muy estructurados. Tenemos igualmente dos ejemplos de su aproximación a la figuración: uno con un grattage a la manera de los graffitis, que tiene algo de homenaje a Josep-Maria de Sucre; el otro con clara vocación crítica. También podemos apreciar otra característica de Argimon: el contraste entre preciosismo, incluso con elementos barroquitzantes, y austeridad. De los negros y los colores ceniza surgen sordamente llamaradas doradas o destellos púrpuras. Estamos, pues, ante una poética construida laboriosamente y que sabe extraer insospechadas riquezas de la aparente opacidad del mundo. Es, en esto, una pintura optimista.


Alex Mitrani A.C.C.A.-A.I.C.A.

 

Para consultar una completa biografía clicka aquí.