Daniel Argimon (1929) va començar a pintar el 1955, però només tres anys més tard va aconseguir, dins de la no figuració, una tècnica i imatge personal. En 1958 produeix una eliminació del color i simplifica la composició, amb el desig, segons la seva pròpia manifestació, “d’aconseguir una pintura tan grisa com l’existència.
CIRLOT, Juan-Eduardo: “Arte nuevo en Barcelona; Bosch, Lluciá, Argimon”. Índice de Artes y Letras, Madrid, març 1961.
Argimon és el primer a Espanya que ha donat a les fotografies de rebuig, trencades, la qualitat estètica del collage.
CIRLOT, Juan-Eduardo: “Argimon”. Catàleg Miami Museum of Modern Art, Miami, octubre 1964.
La pintura més recent d’Argimon, en la qual la forma i l’objecte natural s’hi incorporen, de manera decidida i profundament representativa, a l’espacialisme informal del quadre, magistralment elaborat, és una pintura d’autèntic contingut mental i de decidida significació.
RODRÍGUEZ AGUILERA, Cesáreo: “Daniel Argimon”. Publicaciones Españolas, Cuadernos de Arte. Colección ordinaria Ciclo de Arte Español, Ateneo de Oviedo, 1964.
No cal dir, per tant, que sigui Argimon un autor de pintura-testimoni, o un pintor acusatori… Tampoc és un creador de pura bellesa i de volguda neutralitat. La integració dels elements neodadaístes o pop es fa d’una manera simple i sense compromís previ. […] Tot cap en aquesta obra d’autèntic artista.
AREÁN, Carlos Antonio: “Argimon en su cuarto giro”. Galeria Belarte, Barcelona, 1965.
La seva obra és el combat de la humanitat i el seu propi combat.
PUIG, Arnau: “Metafísica y sociedad en torno a una obra de arte que lleva el marchamo Argimon”. Catàleg Argimon, Círculo de la Amistad, Còrdova, gener 1968.
Daniel Argimon se’n va anar a Amèrica amb el seu tenebrisme, amb la seva pintura carregada de poder ocult, parquedat de mitjans i llobreguesa. En tornar ens va tenir en suspens i va treballar intensament a porta tancada. Avui, l’Institut Francès ens posa en contacte amb el que podríem dir el nou Argimon. No un Argimon que s’hagi transmutat totalment, que renegui del passat, sinó amb un que s’ha beneficiat d’una proporcionada “oxigenació” gràcies a les noves escoles mundials i que ha sabut assimilar per al seu llenguatge tot un repertori de possibilitats expressives fins avui inèdites en ell. El que era tètric, opac, confús i gairebé llòbrec ha passat a ser color pur, en totes les seves possibilitats.
GIRALT-MIRACLE, Daniel: “Argimon”. Destino, Barcelona, 22 de març de 1969.
Es poden viure moltes vides, o es pot donar la volta al dia en vuitanta mons. Per això, segons el trip en que està, Argimon fa pel·lícules, imprimeix llibres, organitza un happening o pinta.
RACIONERO, Luis: “Argimon”. Catàleg Panorama de la Plàstica Catalana, Galeria Adrià, Barcelona, juny 1971.
Un dens simbolisme marca l’obra d’aquest artista d’origen espanyol. Aquest simbolisme ha de reflectir la societat actual, les seves contradiccions, lluites, l’opressió de l’home, l’explotació, la repressió. Confrontat amb els problemes de la nostra vida, aquest caràcter social és expressat amb vehemència per diverses formes plàstiques, repetides en vius colors: successió de siluetes verdes i vermelles, de discos blancs i negres, de núvols blancs, una bota que aixafa una forma humana, un puny negre ofegant un cos jove, fusells, punys alçats, la revolta!
ADAM, Henri: “Argimon”. Les Lettres Françaises, París, abril 1972.
La passió, de la qual d’altres han parlat en referir-se a la pintura d’Argimon, és present en totes les teles que dona a conèixer al públic mexicà. En contemplar els seus quadres és fàcil caure en la temptació de nomenar tot el que hi ha en ells i dir que Argimon és un artista amb preocupacions socials. Però això seria revelar només una part del seu univers pictòric. Argimon, aquesta vegada, ha deixat de costat el paper de diari, les persianes, els encaixos, i només ha recorregut a la tela, al color, a l’essència de les figures, sobretot la humana, per a conduir-nos per un món espiritual, adolorit, màgic, expectant, avassallat per enormes botes que posen fi a la vida i als somnis. L’única resposta és un crit, que es repeteix en alguns quadres i que és al mateix temps que la desesperació, la recerca d’una solidaritat, perquè ningú està a resguard de l’ira dels botxins. Mentre això ocorre, el pintor no s’oblida dels sols, sols que són com un solitari ull que mira, llunyà i present alhora, el drama que sota d’ell es desenvolupa; en els quadres hi ha pits i cuixes, que es presenten com una expressió de goig, d’amor a la vida.
FLORES, M.A.: Mèxic, 1972.
Argimon és home, artista inquiet aclaparat per continu afany d’ansioses cerques; esperit franc, sincer i inconforme, caracteritza la seva producció absolut domini de colors primaris aplicats planament; perquè malgrat la pròpia rebel·lia, batega sempre fons seves obres emocionat sentit líric, caràcter bondadós, obert, mai desprès de fina mordacitat, vibrants accents crítics …
VALLÉS, Josep: “Argimon”. Tele-Exprés, 16 de març de 1973.
La pintura d’Argimon no és una successió inconnexa de quadres diferents, sinó una continuïtat de molts aspectes parcials d’una totalitat adolorida, viva i palpitant.
CASTELLET, Josep Maria: “Argimon”. Catàleg Atrium Artis, Ginebra, juny 1974.
De gran interès resulten aquestes exposicions [galeria Seny i galeria Joan Mas, 1976] ja que permeten seguir pas a pas l’evolució d’aquest pintor i comprovar que, malgrat les diferències reals entre la primera i l’última època, la seva evolució no ha estat producte d’una moda o d’un canvi accidental, sinó tot el contrari, producte d’una elaboració de marcat caràcter analític-situacional-vivencial d’una situació donada, d’una realitat pròxima; elaboració que li ha portat a una renovació total en la seva manera d’expressar els problemes i situacions que a ell, com a persona, el preocupen.
JULIÁN, Inma: “Daniel Argimon o la búsqueda constante de nuevos medios de comunicación”. Gazeta del Arte, Madrid, 13 de juny de 1976.
En la dècada dels seixanta, avança cap a un retrobament neofiguratiu abandonant les tècniques emprades fins al moment i constrenyent la composició a un ordre i la figura a una tècnica geometritzant. A partir d’aquesta època, la personalitat de Daniel Argimon ja és tan forta, tan irreductible, que assimila totes les influències en un idioma únic i exclusivament seu.
MOURE, Glòria: “Argimon”. Catàleg Editart, Ginebra, desembre 1977.
En el cas d’Argimon assistim a una recuperació de la seva etapa informalista que em sembla molt important. […] Es tracta de certs materials o, millor, del tractament que reben aquests materials. L’acció del foc concretament, que al començament dels anys seixanta consumia a mitges els papers que vèiem enganxats a les teles. En aquests moments, aquesta tècnica està integrada en un llenguatge més ampli i més ric. D’antuvi ens trobem davant un realisme: no una figuració. Argimon aprofita objectes existents, que manipula i transforma. Aquests objectes poden ser molt distints, però tot ho unifica el foc, que no els consumeix, sinó que els transfigura.
CORREDOR MATHEOS, José: “Argimon: la prueba del fuego”. Galeria Joan de Serrallonga, Barcelona, octubre 1978.
El seu domini sobre el foc és total, sap dirigir-lo tal com desitja per a aconseguir configuracions perfectes i precises.
IBARZ, Joaquim: “El Museo de Arte Moderno de Ciudad de Mèxico presenta una importante exposición de Argimon”. La Vanguardia, Barcelona, 15 de juliol de 1984.
Sempre, tot és vell i tot és nou a l’obra de Daniel Argimon. Un recorregut al llarg de l’extensa obra d’aquest artista ens afronta amb la sorpresa i el canvi i ens retorna a una base inamovible. Al llarg dels anys ha establert un joc d’alternàncies que van des de la protesta social a les subtilitats estètiques passant sempre per un tracte morós de la matèria. Aquesta és la constant més radical, en la seva obra, allò que li dona unitat i continuïtat. […] Sense tants anys de treball directe dels materials no fóra possible trobar aquestes obres que ens fan viure una poètica peculiar; doncs no és el tema —que no n’hi ha— ni tan sols la referència, sinó la poètica del propi material, del mateix paper i del color, treballats amb gran domini i suavitat.
MIRALLES, Francesc: Daniel Argimon. Catàleg Argimon, Biblioteca Maneu, Palma, Quadern n° 3, març 1987.
De manera lenta, però gradual, Daniel Argimon ha anat recuperant el seu interès per les pintures en què el paper exercit per la matèria posseeix una importància decisiva. Durant gairebé tres anys, entre 1985 i 1987, l’artista català ha optat per emprar denses matèries, constituïdes per papier maché, en les seves realitzacions. […] Una constant de les obres d’aquest període és l’àmplia gamma cromàtica utilitzada, perquè en algunes arriben a coexistir més de cinquanta colors distints. La superposició de diferents tonalitats d’un mateix color dona com a resultat pintures d’indubtable atractiu.
CIRLOT, Lourdes: Daniel Argimon. Editorial Àmbit, Barcelona, 1988.
L’obra gràfica de Daniel Argimon, que es publica ara per primera vegada en la seva totalitat, complementa i amplia la seva obra pictòrica. Ambdues, pintura i obra gràfica, treballen en un mateix pla de contingut i d’estil; sembla sovint com si Argimon tractés la planxa de coure, la pedra litogràfica com si fos un tros de paper, com si dits i pinzells realitzessin el mateix tipus d’intervenció. En ambdós mitjans, Argimon varia entre figuració i abstracció, manté un equilibri entre les diverses realitats i les seves ombres.
BAUERLE, Dorothée: “Zur Graphic von Daniel Argimon”. Catàleg Franz Spiegel Buch, Ulm, 1988.
L’ Argimon dels anys vuitanta resumeix en certa manera les diferents etapes que han anat succeint-se en la seva obra, sota el denominador comú de la valoració de la matèria sàviament manipulada. Una matèria descoberta els anys cinquanta, densa, terrosa, agredida pel grafisme i a voltes per l’efecte del foc. Una matèria fosca emparentada amb la tradició catalana de la pintura negra de, per exemple, Nonell. Una matèria que s’ordenarà en imatges de la vida quotidiana en la dècada següent mitjançant el collage i la trepa. Una matèria, en fi, que en els últims anys ha estat tractada amb virtuosisme d’ofici i amb la qual el pintor ha creat tota una poètica del fet quotidià, del fet humà intensament viscut, sempre amb gran economia de mitjans.
BORRÀS, Maria Lluïsa: “El món poètic de Daniel Argimon”. Catàleg Argimon anys 80, Museu Montsià i Caixa Tarragona, desembre 1988-gener 1989.
La condensada retrospectiva de París mostra que hi ha una coherència, una transició serena, dins de l’abstracció i del recurs a “matèries altres”; però, també, que l’obra última es desmarca per una major claredat i transparència.
CABALLERO, Óscar: “Daniel Argimon expone en París sus obras matéricas como testimonio de época”. La Vanguardia, Barcelona, 4 de desembre de 1989.
L’obra d’Argimon, que ja ha estat exposada arreu, destaca en primer lloc perquè mai ha sucumbit a les facilitats de l’estil. Cap repetició en l’obra d’Argimon. Al contrari, recorrent el temps, obrint-se a ell, oberta per ell, esquinçada per ell (temps personal i temps de la Història tractats amb la mateixa passió), la modulació d’una força, feta de ràbia i d’humor, i que s’assoleix gràcies a una extrema proximitat amb la matèria.
RAILLARD, Georges: Presentació catàleg, galeria Michel Broomhead, novembre 1989.
És un dels artistes que més ha investigat dins el llenguatge informal, amb el qual ha estat intensament lligat en algunes etapes de la seva trajectòria. L’experimentació de tècniques, la investigació del comportament dels diferents materials, la constant innovació del vocabulari expressiu, han exercit un paper fonamental en la seva creació. Pigments, teles i papers, harmoniosament conjugats i ordenats, atorguen a les seves pintures una texturació sensual i càlida, banyada d’un cromatisme fosc i profund.
OLIVER, Conxita: “L´encant d’allò tàctil. El neoinformalisme de Daniel Argimon”. Avui, Barcelona, 7 de novembre de 1990.
El Daniel Argimon que treballa sobre el suport pictòric no es distingeix en res d’aquell que utilitza les planxes de zinc, de coure o les pantalles de serigrafia, o del que entrecreua tècniques, inventant noves qualitats plàstiques que posa al servei de la seva fèrtil narrativa.
GIRALT-MIRACLE, Daniel: “El empirismo gráfico de Daniel Argimon”. Catàleg Museo Nacional de la Estampa, Mèxic, agost-setembre 1991.
Potser la gran sorpresa que proposa aquesta ultimíssima mostra d’Argimon és que el pintor, que ja no pinta per a ajudar a canviar el món, hagi trobat la pròpia essència de la radicalitat de la seva indignació moral davant la realitat. D’aquesta, n’aprofita el què la converteix en corrosió de si mateixa, els colors són la pitjor pell de les coses, el que és matèric exclou la pietat de la gemma dels dits. El pintor es nega a explicar, explicar-se el què pinta ara. Ni tan sols ho titula. Al peu de cada quadre podria figurar el número de telèfon de qualsevol barbàrie. Al cap i a la fi, cadascun d’aquests quadres és una estació terminal, ara com ara, que comunica amb l’origen de les primeres mirades.
VÁZQUEZ MONTALBÁN, Manuel: “Argimon ensimismado”. Catàleg Daniel Argimon, obra reciente, Sala Luzán, Saragossa, novembre-desembre 1991.
És per això que vull assenyalar que cal submergir-se en el orígens de Daniel Argimon per comprendre la seva trajectòria artística, que no es tracta d’anar cap al descobriment d’allò que és nou sinó que som davant d’un llarg recorregut ple d’endevinacions plàstiques per a tornar a allò més íntim de l’ésser.
CADENA Josep Maria: “Argimon en el gaudi de la llibertat retrobada”. Catàleg Banco de Bilbao Vizcaya, Barcelona, 1994.
El 1994 produeix el cim d’aquest últim període, marcat per una factura d’enorme força intrínseca aconseguida amb sobrietat, amb pocs mitjans, fruit d’un perfecte equilibri entre raonament, sensibilitat i intuïció. Per primera vegada s’obra a l’estímul de l’entorn natural; fenòmens com la pluja, la nit, la vegetació, la mar, els camins… inspiren i donen nom; quasi mai, abans, no havia donat títols a les seves obres, a excepció dels derivats de la tècnica emprada en molts quadres d’aquesta etapa.
MEDINA DE VARGAS, Raquel: Argimon íntim. Catàleg Museu d’art modern de Tarragona, 1998.
Daniel Argimon va arribar a crear obres informalistes d’una bellesa inaudita, en les quals les qualitats texturals es van convertir en protagonistes absolutes. En certes pintures, Argimon emprava purpurines daurades que contrastaven enèrgicament amb zones reservades a tonalitats de distinta intensitat. Referint-se a això, Juan-Eduardo Cirlot va al·ludir en un dels seus escrits entorn de l’artista a la coincidentia oppositorum, gràcies a la qual el luxe i la misèria, la riquesa esplendorosa i la cendra quedaven unides de mode indissoluble en la pintura d’Argimon.
CIRLOT, Lourdes: El País, 23 de novembre de 1996.
Argimon va ser un pintor vital, compromès socialment i solidari amb la professió, que va lluitar els últims anys de la seva vida per aconseguir un estatus digne per a l’artista i el reconeixement de la seva professionalitat, fundant i refundant associacions d’artistes en una lluita incansable, que tots recordarem al capdavant de la FSAP (Federació Sindical d’Artistes Plàstics), que ha derivat en la l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya.
PARCERISAS, Pilar: Avui, 23 de novembre de 1996.
Per a molts artistes, l’informalisme va ser un episodi breu, una concessió a la moda. Per a uns altres, no obstant això, va significar un autèntic canvi de paradigma pictòric, una revolució estètica. És el cas de Daniel Argimon, amb una obra tan coherent com oberta a una experimentació mancada de tota frivolitat i basada en un llenguatge molt concret i assumit en els seus valors plàstics i morals.
MITRANI, Àlex: Catàleg Inter Atrium, Barcelona, 2004.
La mort va interrompre una existència feliçment prolongada en les seves obres, una vida senzilla però admirable en la seva autenticitat i plenitud.
MEDINA DE VARGAS, Raquel: Argimon íntim, Museu d’art modern de Tarragona, 1998.