L’obra de Daniel Argimon, d’extraordinària riquesa i varietat, mostra gran unitat i coherència en les seves diferents etapes. L’artista és considerat com un dels principals representants de l’informalisme català, encara que la seva ànsia contínua per innovar amb materials i tècniques originals, la seva recerca i experimentació constant amb la matèria i el foc, i la incorporació, mitjançant el collage, d’objectes i elements de l’entorn, li portarà a integrar en la seva obra elements distintius dels nous llenguatges del Pop Art americà i del Nou Realisme francès. El seu treball, amb un marcat caràcter personal, es caracteritza essencialment per l’ús del collage i del foc que, en definitiva, dóna sentit a la majoria de les seves obres, siguin de l’època que siguin.
La consolidació de la seva obra es produeix en la seva etapa informalista que s’inicia a la fi dels anys cinquanta i inicis dels seixanta, quan comença a treballar amb molt d’interès la matèria pictòrica, afegint elements que ofereixen corporeïtat i densitat a aquesta, amb la superposició de talc, guix, pols de marbre i làtex. Aquestes obres presenten textures gruixudes i cúmuls densos de matèria en composicions simplificades i pràcticament monocromes. Amb elles Argimon pretén, com ell mateix deia, “aconseguir una pintura tan grisa com l’existència”, d’acord amb l’ambient àrid i estèril de l’Espanya de postguerra.
No obstant això, ja en els primers anys de la dècada dels seixanta, el pintor comença a incorporar en les seves obres elements de la realitat mitjançant el collage, innovació que l’aparta, en certa manera, de l’ortodòxia abstracta informalista. Argimon integra a la seva pintura el collage de papers i diaris arrugats i cremats, utilitzant-los com un material expressiu més, com el que fa amb el làtex, el talc, el guix… En d’altres ocasions, Argimon realitza una sèrie d’obres emprant objectes del seu entorn (portes, persianes, encunys…), que descontextualiza i sotmet a manipulacions amb taques de pintura, agressions i processos destructius mitjançant l’acció del foc, un altre dels elements característics i constants en la seva obra. La misèria de l’objecte maltractat pel pas del temps i deteriorat per l’ús reflecteix l’angoixa vital de l’autor.
Aviat, els collages de l’artista adquireixen una nova orientació i els elements incorporats en les obres, amb clares evidències figuratives, aporten una significació inèdita a les obres. En elles es reflecteixen manifestes referències temàtiques, centrades bàsicament en la problemàtica sociopolítica i el món de l’erotisme.
Així doncs, i sense abandonar l’estètica informalista, entre 1963 i 1967, Daniel Argimon afegeix als seus collages, fotografies, encaixos i altres elements que ens remeten al llenguatge del Nou realisme francès i del Pop Art americà. L’artista crea unes obres summament personals, en les quals imatges de personatges de radical connotació política, pàgines de diaris, fotografies de models o també peces tèxtils, s’integren en les superfícies plenament informals on la pintura se superposa als elements enganxats amb ratllats i taques que es reparteixen amb intensitat per tota la superfície dels quadres.
La línia de treball que comença a desplegar a través dels seus collages el situa en la panoràmica de la plàstica espanyola com una destacada figura pont entre l’informalisme i els llenguatges vinculats als nous realismes. Amb Argimon ens trobem davant un artista l’obra del qual es presenta en constant oscil·lació entre aquests nous llenguatges, integrats en la seva obra a través del collage i la concepció informalista.
Formes lliures, 1973, serigrafia (76.2 X 56.1)
El 1969, al seu retorn dels Estats Units, l’artista entra en l’etapa més diferenciada en el seu llenguatge. Pròxim a la figuració mitjançant la simplificació i l’abandó de les qualitats matèriques, pretén transmetre un missatge més directe, seguint en la seva lluita crítica i compromesa de denúncia social. Seran set anys en què la influència del Pop Art americà és notòria en la utilització del color i el tractament plàstic dels temes. Incideix en una pintura plana amb acrílics, s’obre al color amb unes figures i siluetes ben definides i retallades del fons: enormes botes destructores, personatges amb els braços alçats, fusells amenaçadors, coloms, elements de la naturalesa o símbols sexuals que plantegen reivindicacions de forma molt explícita.
Dins d’aquest llenguatge, Argimon realitza la més gran de les seves obres, un mural de grans dimensions en un edifici de Moratalaz, prop de Madrid, construït pels arquitectes Peter Hodkinson i Ricardo Bofill (1970).
Aquesta etapa, d’influència figurativa, es tanca en 1977 amb la sèrie Eines, on la incorporació de la realitat, prové dels utensilis de treball del propi artista. Les eines pintades en les seves obres (martells, serres, tisores, tenalles…) prenen protagonisme, però el seu plantejament és molt diferent del que s’havia observat fins llavors, principalment perquè l’artista s’allunya dels colors plans i vius, i les textures tornen a exercir un paper primordial, amb la reaparició dels tractaments informalistes dels fons. En aquesta sèrie trobem una total simbiosi i complementarietat entre els diferents llenguatges del moment, tan característics en l’obra d’Argimon.
Superat aquest període neofiguratiu, el 1978, Argimon presenta una col.lecció d’obres objectuals molt pròximes als plantejaments del Nou realisme, inaugurant una nova etapa en la seva trajectòria. L’artista torna a incorporar elements de l’entorn (ampolles de plàstic, papers de diari, llumins, cartons, escombres, restes de carbó, trossos de teles, filferros, vidres trencats…) i qualsevol objecte de la vida quotidiana i de deixalla passa a ser el protagonista de les seves obres. En elles, mostra aquests elements de la realitat majoritàriament transformats, metamorfosats de nou pel foc, que torna a utilitzar una altra vegada i que, a partir d’aquest moment, estarà molt present en les seves obres.
Caixa espill trencat, 1978 (39 x 42,5 x 7)
Aquest curt període, de tan sols un any, suposa una autèntica tabula rasa per a Argimon, en la mesura en què l’ajuda a reflexionar sobre la seva pròpia evolució artística i a iniciar una nova etapa que representarà la consolidació d’un llenguatge que havia desenvolupat amb èxit en el seu període informalista, sense abandonar l’experimentació i la innovació.
El pintor entra llavors en una fase en la qual tanca l’època de lluita, de contestació social, i inicia un moment de replegament interior, d’introspecció, d’aprofundiment en l’acte de pintar. L’essencial ja no és el tema, ni la referència a la realitat, sinó l’experiència cromàtica, el retrobament amb la matèria unida a les qualitats obtingudes per mitjà del foc sobre el paper.
En els anys vuitanta és quan l’artista utilitza de forma més sistemàtica l’acció del foc per a les seves realitzacions, però no ho fa pel seu efecte agressor i destructiu, característic d’algunes èpoques anteriors, sinó com una eina de treball, com un instrument més de creació i construcció de les seves obres, demostrant un perfecte domini de la tècnica del cremat del paper. Les composicions d’aquesta primera meitat dels vuitanta s’estructuren, desproveïdes de rigidesa, en esquemes i figures geomètriques.
(130 x 100)
L’obra d’aquest període es caracteritza, a més, per una obertura al color: ocres groguencs, vermells molt vius, verds turquesa i diverses tonalitats de blau es combinen entre si com mai havia succeït prèviament. Al mateix temps, el pintor experimenta el retrobament amb la matèria i el collage. Durant gairebé tres anys, de 1985 a 1987, Argimon introdueix en les seves obres el papier maché per a incorporar denses zones matèriques sobre fons amb ratllats i esquitxades de pintura.
El treball de la seva última època, des de mitjans dels vuitanta fins a la seva mort, mostra una gran maduresa i plenitud. En certa manera sembla resumir i sintetitzar les diferents etapes de la seva trajectòria artística amb una reflexió personal sobre el seu procés creatiu i de treball. Com a característica fonamental continua evidenciant una especial inclinació pel collage de materials heterogenis integrats en un univers matèric, que entronca clarament amb els inicis del seu quefer creatiu.
Dos ocells blancs, aiguafort, 1974 (177,8 x 127)
Cal esmentar també l’interès d’Argimon per altres disciplines artístiques: l’obra gràfica i el cinema. La seva dedicació a l’estampació artística, en la qual va aconseguir obres de gran qualitat, és una constant en la seva trajectòria des que en 1960 realitzés la seva primera litografia. Va conrear, particularment, les tèniques de la litografía en pedra i de l’aiguafort, amb tiratges quasi sempre molt reduïts. L’inventari complet i precís de la seva obra gràfica es trova en els catàlogs de les exposicions celebrades a la galería Franz Spiegel Buch d’Ulm (1988) i al Museo Nacional de la Estampa de Ciutat de Mèxic (1991).
Com que Argimon va treballar de manera global, tots els plantejaments i les aportacions que va desenvolupar en cada moment de la seva trajectòria es reflecteixen en cadascuna de les arts que conrea.
