Joventut i formació (1929-1955)
Daniel Argimon Granell neix a Barcelona el 20 de juny de 1929. És el segon dels tres fills de Salvador Argimon i Maria Granell. El seu avi matern regenta una editorial dedicada a la reproducció d’imatges religioses, en la qual Argimon treballa de 1952 a 1956 en la secció tècnica (selecció de papers, color…), activitat que influirà en la futura carrera de l’artista.
Cap a 1945, realitza els seus primers dibuixos. Un any després, comença els estudis superiors de perit elèctric a l’Escola Industrial de Terrassa, formació que abandonarà el 1952 perquè, ja per aquests anys, el jove ha pres la decisió de dedicar-se a l’art i assisteix com a alumne lliure a classes nocturnes de dibuix i pintura a l’Escola Massana.
Al 1955, es casa amb Josefa Maza Meneses, amb qui tindrà sis fills: Victòria, Isabel, Eugènia, Jordina, Sergi i Marc.
Inicis en el món de l’art (1956-1964)
Seguint els passos del seu avi, Argimon es dedica breument a la promoció comercial de gravats editats per una empresa francesa (Picasso, Braque, Chagall, Derain, Foujita…) i obre el seu propi negoci editorial de reproduccions, interessant precedent per a la seva carrera artística. No obstant, per motius econòmics, Argimon es veu aviat obligat a renunciar a aquest projecte i ingressa a la fàbrica SEAT, on treballarà fins al 1963. Aquesta experiència laboral tindrà un fort impacte en la seva concepció del món, l’home i la societat, deixant petjada en una obra que reflectirà sempre una profunda consciència social. Independentment del seu treball a la SEAT, Argimon continua pintant i entra en contacte amb el món artístic barceloní. El 1959 participa en la seva primera exposició col.lectiva a Barcelona, a l’Ateneu Colón de Poble Nou. Aquest mateix any coneix a Juan Eduardo Cirlot, poeta i rellevant crític d’art, que no només donarà suport a la irrupció dels nous moviments artístics catalans del moment, sinó que ajudarà a Argimon tant a nivell personal com professional.
A partir d’aquest moment, l’artista comença a exposar el seu treball en diverses mostres col.lectives i individuals. Com a membre fundador de Ciclos de Arte de Hoy (1962), que integra a joves artistes, participa en l’exposició inicial del grup en el Cercle Artístic de Sant Lluc. Aquest mateix any rep el primer accèssit del Premi de dibuix Joan Miró.
Entre les mostres individuals d’aquests anys, destaca la primera a la galeria Kasper de Lausana (1961), seguida d’altres en l’àmbit nacional (Eivissa, Oviedo, Madrid, Barcelona, Tarragona) i internacional (Miami Museum of Modern Art). En ocasió de la mostra a l’Ateneo de Oviedo, es publica una breu monografia de l’artista, escrita per Cesáreo Rodríguez Aguilera.
Estades a l’estranger i nous interessos artístics (1965-1975)
El 1965, Argimon obté el premi del Cercle Maillol atorgat per l’Institut français de Barcelona i és becat pel govern francès per a una estada a París, on viurà vuit mesos i estudiarà litografia a l’École des Beaux-Arts. Enfront de l’ambient tancat i opressiu que es viu a l’Espanya dels seixanta, la Ciutat de les Llums ofereix a l’artista la possibilitat d’impregnar-se dels nous corrents artístics, literaris i cinematogràfics europeus del moment. Durant la seva estada a París, presenta obra en el Salon des Réalités Nouvelles.
Per aquests anys, la seva posició en el món artístic català està ja profundament consolidada com ho mostra la seva participació el 1965 en diverses col.lectives entre les quals destaquen Evocación del Modernisme, celebrada a Barcelona, on exposa juntament amb Colita, Curós, Galí, Guinovart, Maspons, Ràfols Casamada, Tharrats i Vallès, així com l’organitzada per l’Institut français de Barcelona, Convergencias entre el pensamiento y la plástica actuales, amb Cardona Torrandell, Cuixart, Guinovart, Puig, Gubern, Ràfols Casamada i Todó. La publicació el 1965 d’una segona monografia dedicada al treball d’Argimon (amb textos d’ Areán, Cirlot, Puig i Rodríguez Aguilera) confirma el reconeixement que suscita el seu recorregut artístic.
Al seu retorn de París, el 1967, el pintor comença a compaginar la seva activitat en el món de l’art amb la docència, treballant com a professor de dibuix en el Lycée français de Barcelona, centre en el que ensenyarà fins a 1986. Aquell mateix any, Oriol Duran edita la primera carpeta d’obra gràfica de l’artista, titulada El coure amb l´àcid i la resina: 5 resultats, amb una introducció de Roland Barthes.
El 1968, l’Institute of International Education li atorga una beca que li permet residir nou mesos a Nova York. Durant aquest temps, viatja pels Estats Units i també visita Mèxic, on estableix els seus primers contactes amb pintors d’aquest país com Rojo, Tamayo o Cuevas. A Nova York, perfecciona els seus coneixements de serigrafia en el Pratt Center Institute. L’efervescència artística i cultural que es viu en aquesta ciutat marca decisivament la personalitat i l’obra del pintor. Suposa, així mateix, una diversificació del seu quefer creatiu. Encara que l’interès d’Argimon pel cinema no sigui nou, és a partir de la seva experiència novaiorquesa quan realitza els seus dos primers curtmetratges: Nova York (8 mm, color) i Eivissa Single 8 (super 8, color). El 1969, amb la producció de Santos Aparicio, filma el tercer, Flash 69 (super 8, blanc i negre).
La seva col.laboració el 1970 amb el taller d’arquitectura de Ricardo Bofill li porta a pintar un enorme mural per als habitatges projectats per aquest arquitecte a Moratalaz (Madrid). En aquesta ocasió, l’artista roda un nou curt, Moratalaz (super 8, color), produït pel propi taller d’arquitectura.
Tres anys més tard, el 1973, la seva vocació cinematogràfica es plasma de nou en Homenatge a Rimbaud (16 mm, color), curt patrocinat i produït per el Deutsches Institut de Barcelona, la banda sonora del qual serà a càrrec del compositor Joan Guinjoan.
A partir de 1969, Argimon intensifica la seva labor en el camp de l’obra gràfica: realitza una carpeta, Equidistancias, composta de cinc serigrafies introduïdes per un text d’Enrique Salgado (1969) i dissenya el llibre De oca a oca amb fotografies de José Adrián. Un any després, presenta La Noticia, carpeta de cinc litografies, editada per Santos Aparicio amb un poema de José Agustín Goytisolo i dissenya el llibre del poeta Ramon Canals, Poemes de 7 i no res. El 1971 veu la llum un àlbum de cinc serigrafies amb el títol de DA 55-71. Dotze aiguaforts amb un text introductori d’Ana María Moix es recullen en la carpeta Consejos, editada per Pascual Fort el 1975.
El 1973, ingressa com a professor de litografia a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics (Llotja) de Barcelona, on ensenyarà fins a la seva jubilació (1995), duent-hi a terme una important labor pedagògica.
Durant aquesta dècada mostra la seva obra en diverses exposicions individuals celebrades a Espanya: Barcelona (1969, 1971, 1973, 1975), Madrid (1972), Eivissa (1965, 1967, 1970, 1973), Santander (1965), Còrdova (1968), Tarragona (1968), Bilbao (1972) i Saragossa (1975). També a l’estranger exposa individualment a Fort Lauderdale (1965), Cleveland (1967), Seattle (1968), Maastricht (1968), Miami (1969), Ciutat de Mèxic (1972) i París (1972).
La seva obra s’exhibeix també en mostres col.lectives d’àmbit nacional. Destaca la seva participació en l’exposició Estampa Popular de Barcelona (1967) així com en les diferents edicions de la Mostra d’Art Nou (MAN), celebrades també a Barcelona, i en la mostra itinerant per Catalunya Plàstica Catalana Contemporània. També exposa obres en col.lectives a l’estranger, a Nova York, Miami, Ciutat de Mèxic, Santiago de Xile, Montevideo, Buenos Aires, Tòquio o Milà.
Consolidació artística i projecció internacional (1976-1996)
El 1976, amb l’adquisició d’una casa en un poblet de la costa tarragonina, Alcanar (Montsià), Argimon comença a passar llargues temporades en aquesta comarca, creant estrets llaços amb la vida cultural i artística local. La seva activitat pictòrica es desenvolupa a partir d’aquest moment entre el seu taller de Barcelona i el d’Alcanar (Mas Ganda). Argimon compagina la seva tasca creativa i docent amb estudis a la Universitat de Barcelona (llicenciatura en Belles Arts el 1983) i amb freqüents viatges per Espanya i l’estranger per a presentar el seu treball.
El compromís personal i social d’Argimon amb el món de l’art es reflecteix en diferents funcions i activitats que exercirà des d’aquest moment fins al final de la seva vida. En 1982 és nomenat president de la Federació Sindical d’Artistes Plàstics de Catalunya (FSAPC) els objectius principals de la qual són la representació i la promoció dels interessos econòmics, socials, professionals i culturals dels artistes. Argimon ocuparà aquest càrrec durant dos anys, de 1982 a 1984, per a ser reelegit el 1987 per un periode de cinc anys. En 1990, és nomenat membre del Consell d’Administració de la recentment creada societat d’autors d’artistes plàstics, VEGAP (Visual Entitat de Gestió d’Artistes Plàstics), presidida per Albert Ràfols Casamada. De la seva faceta humana, la crítica ha assenyalat el seu sentit ètic i el seu compromís solidari com una cosa inherent a la seva personalitat.
Entre 1983 i 1985, Argimon obté diversos premis: premi de gravat Mini Print Internacional (Cadaqués), que reconeix la seva labor en el camp de l’obra gràfica (1983), el segon premi Lassalle d’Art a Barcelona (1985) i el primer accèssit en la I Biennal d’Art F.C. Barcelona (1985).
L’interès que suscita el treball de l’artista es veu reflectit també per la publicació, el 1976, d’una nova monografia dedicada a la seva obra, a càrrec del crític Josep Vallés Rovira en la col.lecció Artistas Españoles Contemporáneos (Dirección General del Patrimonio Artístico y Cultural del Ministerio de Cultura). Uns anys després, en 1989, Lourdes Cirlot dedica una altre monografia al pintor (editorial Àmbit), profusament il·lustrada, i en 1993, es publica un extens estudi monogràfic a càrrec de Francesc Miralles (edicions Aubert, Olot).
D’altra banda, Argimon prossegueix la seva labor en el camp de l’obra gràfica i el 1977 realitza una nova carpeta amb cinc aiguaforts, que porta per títol Eines (La Polígrafa, Barcelona), i en 1983 veu la llum un nou treball, Objects de la Nuit (Editart, Ginebra), amb un aiguafort i un poema de José Ángel Valente. En aquest mateix àmbit artístic, la Union Régionale pour le Développement de la Lithographie d’Art (URDLA) el convida als seus tallers de Lió per a dur a terme una edició de litografies (1989).
Aquesta llarga etapa de la vida del pintor està també marcada pels nombrosos viatges que realitza per a exhibir la seva obra a l’estranger. Cal destacar exposicions individuals a Ginebra (1976, 1977,1982), Basilea (1983), la Haia (1989), Ulm (1986, 1987, 1988, 1989) —ciutat on s’exhibeix el 1988 una completa mostra de la seva obra gràfica—, Friburg de Brisgòvia (1988), París (1989, 1992, 1995), Bordeus (1991) i Milà (1995). A Ciutat de Mèxic exposa a la galeria Pecanins (1980,1984, 1991), a l’Orfeó Català de Mèxic (1984), al Museo de Arte Moderno (1984) —amb una àmplia selecció d’obres pictòriques recents— i al Museo Nacional de la Estampa (1991) on presenta la col.lecció d’obra gràfica realitzada entre 1975 i 1991.
El 1994, l’Instituto Cervantes organitza una mostra del treball de l’artista que recorrerà diverses ciutats d’Orient Mitjà: Damasc, Beirut, Amman, el Caire i Alexandria.
D’altres exposicions individuals se celebren a la seva ciutat natal de les quals cal destacar, entre moltes altres, la que va tenir lloc en 1978 a la galeria Joan de Serrallonga —que l’artista va titular Destruir per a començar—, les de la galeria Àmbit (1987, 1990), la celebrada a l’Institut français de la ciutat el 1991 —on presenta una selecció dels seus treballs no exclusivament pictòrics, realitzats mitjançant la integració o manipulació d’objectes i materials diversos— i l’extensa mostra dels últims treballs de 1994 a la sala d’exposicions del Banco de Bilbao Vizcaya (BBV). En la resta del territori nacional s’inauguren exposicions personals a Saragossa (1975), Alacant (1975), Figueres (1976), Conca (1977), Còrdova (1978), Girona (1978, 1983), Madrid (1979, 1991), Palma (1981, 1987), Cadaqués (1980, 1984, 1994), Castelló (1979), Sant Cugat del Vallès (1991) i Saragossa (1991), entre d’altres.
En aquest llarg període, l’obra d’Argimon està present també en moltes exposicions col.lectives a l’estranger. De les diverses celebrades a Ciutat de Mèxic destaca Constantes del Arte Catalán Actual (1991). Així mateix cal assenyalar la seva participació en la mostra Mini Print Internacional (Seül, 1988), en Autour d’Arrabal (París, 1991) i en Anthologie d’Estampes Originales (Lió, 1995).
A nivell nacional també s’exposa la seva obra en nombroses mostres col.lectives entre les quals destaquen les celebrades a Barcelona: Amnistia, Drets Humans i Art (1976), El Gravat de Creació. Calcografia contemporània a Catalunya (1983), L’informalisme a Catalunya (1990) —organitzada per la Generalitat de Catalunya i que després de presentar en el Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona va itinerar per diverses ciutats de l’estat espanyol—, o bé Hommage à Sartre, 1965, celebrada el 1994 a l’Institut français. Cal destacar igualment, entre d’altres, la seva participació en col.lectives en diverses localitats de l’estat com a Homenaje a Picasso (Màlaga 1977) o les celebrades a Madrid, Homenaje a María Zambrano (1989) i Bicentenario de la Litografía (1996).
El 21 de novembre de 1996, Argimon mor a Barcelona, víctima d’un càncer, però la seva obra s’ha continuat exposant en mostres pòstumes com la que es va celebrar en 1997 a Barcelona, en el Centre d’Art Santa Mònica, l’organitzada pel Museu d’Art Modern de Tarragona (1998) o bé la promoguda en el desè aniversari de la seva mort, el 2006, per l’Institut français de Barcelona.
