Obra gràfica

“No va ser per casualitat que vaig conèixer en Daniel Argimon darrere un tòrcul, ajustant diferents tiratges d’un “bon à tirer” com a professor de tècniques gràfiques a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona. La seva lluita amb la premsa, la seva cura en els tintatges, la seva precisió en les estampacions, la seva entrega al ritual de preparar les planxes, la seva tensió psíquica en el moment de delimitar formes i composicions, revelaven una passió i una obsessió pel gravat que li ha permès ser un dels creadors més curosos d’aquesta especialitat i un dels artistes catalans que més atenció li ha dedicat i millors resultats ha aconseguit”. Aquestes paraules de Daniel Giralt Miracle, recollides en el catàleg de l’exposició del Museo Nacional de la Estampa de Ciutat de Mèxic (“El empirismo gráfico de Daniel Argimón”, agost-setembre de 1991), plasmen tant la devoció amb la qual l’artista es va lliurar a l’obra gràfica, com la tenacitat del seu quefer en aquest camp.

L’interès d’Argimon per l’estampa neix ja en la seva joventut quan treballa, de 1952 a 1956, en l’editorial que regenta el seu avi matern, dedicada a la reproducció d’imatges religioses i artístiques. En la secció tècnica de l’empresa, Argimon selecciona papers, ajusta colors i comprova tirades. Uns anys més tard, durant la seva estada a París el 1965-1966, l’artista perfecciona els seus coneixements de litografia a la École des Beaux-Arts i, el 1968, estudia serigrafia en el Pratt Center Institute de Nova York. El 1973, el seu reconegut mestratge en el camp de la litografia el porta a ser nomenat professor d’aquesta tècnica d’estampació en la Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics (Llotja) de Barcelona on du a terme una significativa labor docent fins a la seva jubilació el 1995.
La dedicació de l’artista a l’obra gràfica, particularment a la litografia i a l’aiguafort, és una constant en la seva trajectòria des del seu primer treball el 1960 i corre en paral·lel a la seva obra pictòrica quant a contingut i estil, com també assenyala Giralt Miracle en el catàleg ja esmentat: “El Daniel Argimon que treballa sobre el suport pictòric no es distingeix en res d’aquell que utilitza les planxes de zinc, de coure o les pantalles de serigrafia, o d’aquell que entrecreua tècniques, inventant noves qualitats plàstiques que posa al servei de la seva fèrtil narrativa […]. La seva obra estampada, igual que la seva pintura, manifesta una indiscutible obsessió textural que tant es dirigeix a la percepció visual com a la tàctil”. En el mateix sentit s’havia expressat Dorothée Bauerle en el catàleg de l’exposició d’Ulm de 1988 (“Zur Graphic von Daniel Argimon”), advertint la similitud del treball d’Argimon en l’àmbit pictòric i en el de l’estampació. Segons Bauerle, l’artista sembla tractar “la planxa de coure, la pedra litogràfica com si fos un tros de paper, com si dits i pinzells realitzessin el mateix tipus d’intervenció”. Cal assenyalar que el conjunt de l’obra gràfica d’Argimon es caracteritza pels seus reduïts tiratges —de la seva primera litografia només existeixen dos exemplars signats— el que respon a un plantejament que, lluny de ser purament mercantil, es centra en la realització de l’obra perquè el que importa a l’artista no és tant la sèrie com els efectes del mitjà expressiu utilitzat.

Algunes de les obres d’estampa d’Argimon es troben reunides en àlbums i carpetes que giren entorn d’una idea. Aquesta s’evidencia a través de les imatges, i dels textos que solen acompanyar-les. Ja és així en el primer treball, la carpeta El coure amb l’àcid i la resina: 5 resultats (1967) amb cinc aiguaforts —que oscil·len entre una lleugera referència figurativa i l’abstracció— i un text introductori de Roland Barthes sobre el llenguatge. Les mateixes característiques presenta la carpeta Equidistancias (1969), editada pel propi Argimon, amb cinc serigrafies i una introducció d’Enrique Salgado sobre l’esperit de l’artista. A aquests treballs segueixen l’Àlbum DA (1971), també amb cinc serigrafies i editat per la Galeria Adrià, i La Noticia (1970), carpeta que reuneix cinc litografies introduïdes per un text de José Agustín Goytisolo i editada per Santos Aparicio. El 1977, l’artista edita amb La Polígrafa la sèrie-carpeta Eines que conté cinc aiguaforts i, en 1983, veu la llum a Ginebra (Editart) un altre treball titulat Objects de la Nuit, amb un aiguafort i un poema de José Ángel Valente.

Argimon s’interessa igualment per l’edició de llibres d’artista estampats. En aquest àmbit, destaca De oca a oca, publicat en 1969, amb fotografies de José Adrián, en el qual es barregen tècniques serigràfiques amb collages, retallables, fotografies, dibuixos o texos. Un any després, l’artista dissenya el llibre del poeta Ramon Canals, Poemes de 7 i no res. En 1975 apareix Consejos, llibre editat per Pascual Fort que reuneix dotze aiguaforts acompanyats per dotze textos-consells d’Ana Maria Moix.

Des de 1967, les estampes de l’artista s’exposen en nombroses mostres col·lectives a Espanya: El arte de grabar (Barcelona, 1967), Estampa popular (Barcelona, 1967 i 1985), Gravadors catalans d’avui (Barcelona, 1968), Feria del grabado (Barcelona, 1970 i 1972), 12 mestres contemporanis espanyols d’obra gràfica (Barcelona, 1973), Galería nova obra gráfica (Barcelona,1974), Gravat contemporani (Girona 1974), Obra gràfica. Grans mestres del segle XX (Barcelona, 1976), Mini gravat internacional (Terrassa, Vic, Tarragona, Lleida, Girona i Barcelona, 1982), Calcografia contemporània a Catalunya. El gravat de creació (Barcelona, 1983), El grabado hoy: Catalunya (Madrid, 1984), Bienal de arte gráfico (Osca, 1985), L´escola d´estiu internacional de gravat (Calella, 1986), Obra gràfica (Barcelona, 1987), Mini Print Internacional (Cotlliure, 1988), Obra gráfica Ab (Granollers, 1990), Gràfic art (Barcelona,1991 i 1992), Cop d´ull gràfica (Figueres, 1991), 1ª Trienal de arte gráfico (Oviedo 1995), Estampa (Madrid, 1995), Bicentenario de la litografía (Madrid, 1996).

L’obra gràfica d’Argimon recorre també diverses ciutats de l’estranger: Arte de España sobre papel (Santiago de Xile, Quito i Montevideo, 1972), 3ª Bienal internacional de grabado (Buenos Aires, 1972), Litografías originales (1979), Obra Gráfica (Ciutat de Mèxic, 1982), Grandes éditions illustrées (Ginebra, 1983), 9 British International Print Biennale (Bradford, Londres, Middlesbrough, Aberdeen, Swansea i Worcester, 1986), Graphica Creativa 87 (Jyväskylä, 1987), Mini Print Internacional (Seul, 1988), Anthologie d’estampes originelles (Lió, 1995).

Els vuitanta són per a Argimon anys de plenitud durant els quals es consolida el seu prestigi internacional no sols per la seva labor pictòrica sinó també pel seu quefer en l’estampació. El 1983, Argimon obté el premi de gravat Mini Print Internacional (Cadaqués), que reconeix la seva labor en el camp de l’obra gràfica. El 1989, la Union Régionale pour le Développement de la Lithographie d’Art (URDLA) el convida als seus tallers de Lió per a dur a terme una edició de litografies.

Un any abans, al setembre de 1988, la galeria Franz Spiegel Buch d’Ulm havia presentat una exposició que recollia un total de 100 obres d’Argimon (gravats, litografies, serigrafies i linòleums) i editava un complet catàleg que reproduïa la gairebé totalitat de les cent cinquanta estampes elaborades per l’artista fins llavors. Tres anys més tard (1991), Argimon exposa la col·lecció d’obra gràfica realitzada entre 1975 i 1991 en el Museo Nacional de la Estampa de Ciutat de Mèxic. També per a aquesta exposició, el museu publica un catàleg raonat que complementa l’inventari íntegre de tota l’obra gràfica de l’artista. Totes dues exposicions, amb els seus corresponents catàlegs, ofereixen una completa visió de l’evolució de la seva obra i donen fe del llarg camí recorregut.

Edicions d’obra gràfica (carpetes i llibres)